«No hem de recordar tant el passat, val més mirar endavant i fer avançar el país»

És un dels mossens més populars de Catalunya. Lúcid i ocurrent, als 89 anys d´edat publica La flor de l´esperança (Edicions de l´Albí), un recull dels articles publicats al diari Avui, del qual és el columnista més veterà. El llibre és un testimoni del pensament en veu alta d´un home de país.

TONI MATA I RIU / MANRESA S’asseu, agafa un paper en blanc, treu un llapis de la butxaca interior de la jaqueta i explica com s’ho van fer els republicans per perdre la guerra a l’Ebre. Quatre línies ben traçades, amb el perfil del país que estima tant, i la certesa que la memòria de mossèn Ballarín és un patrimoni impagable. Assegut a la cadira, captivant l’interès del seu interlocutor, escolta i parla, s’atura uns segons i un somriure d’admirable vivacitat li puja dels llavis als ulls. És un escaquista que es pren uns instants abans de respondre amb la jugada definitiva. Executada, havent-ne vistes de tots colors, amb la més sincera humilitat i un bon humor seductor. Mossèn Ballarín va presentar ahir La flor de l’esperança a Manresa, un recull d’articles periodístics que ha publicat el segell berguedà Edicions de l’Albí i del qual va parlar amb Regió7 tres dies abans de Sant Jordi.

Em permet que comenci pel final? En un article que ha titulat L’eternitat escriu que «per a mi, els cels eren com un partit de futbol on el Barça feia gols i més gols al Madrid». Ho guanyarem tot, mossèn?

Ha, ha, ha... És d’aquestes carallotades que dic de tant en tant perquè es prenguin de broma. Però no ho sé, no sé què guanyarem.

Ara que ja hem parlat de les coses importants, digui’m: què hi ha al llibre?

Són articles que he anat publicant a l’Avui. El que s’hi pot llegir és allò que jo vaig escriure: potser en els articles del diari hi ha alguna diferència, perquè sempre t’ho acaben tocant. També hi ha un altre article meu, Política i honor, que ara mateix no recordo si vaig publicar en algun lloc.

Diu que s’ha desfogat fent aquest llibre. S’ha censurat?

Una mica, perquè alguna cosa no sortís gaire de fogó.

De què hi ha volgut parlar?

De la ciència, del país, de la terra, dels racons de l’esperança, de les aventures dels polítics, d’uns quants noms propis... De l’Església, també.

El darrer article de tots parla d’un nadó. És l’esperança?

L’esperança no és si el Papa és bo o no és bo, perquè l’Església ha tingut papes com Alexandre VI, el Borja, i ha continuat endavant. L’esperança, per exemple, és a Gósol. És una criatura que neix, i d’això sempre n’hi ha. L’esperança es renova sempre.

Manté intacta la capacitat de meravellar-se?

Disculpeu-me els manresans, o els de Barcelona, però per a mi la meravella és aixecar la finestra i veure un prat inacabable allà a Gósol, un prat marró a l’hivern i verd a l’estiu. Com es diu a l’Antígona, el món és ple de coses per admirar, però el més admirable de tot és l’home.

A vegades sembla que, per les seves accions, l’ésser humà és poc admirable.

Hi ha coses pitjors! El bacil de coc, per exemple, ha matat molts

homes. Voltaire deia que com més coneixia els homes, més estimava el seu gos. Jo dic que com més tracto el meu gos, més respecto els homes. Tenim la capacitat d’assemblar-nos tant a un àngel com a una bèstia, sense arribar a ser ni una cosa ni l’altra.

Recorre els seus articles un constant sentiment de perplexitat per allò que s’esdevé arreu?

Jo allò que voldria és veure les coses amb una lucidesa tan profunda que tingués esperança.

No se sent així?

Crec que m’hi acosto.

També parla dels polítics. Com veu els que tenim ara al país?

Jo he viscut la conspiratòria, també la transició. Sense pertànyer mai a cap partit. El país, ara, fa llàstima, és can Pixa-rellisca. No n’hem sabut.

Hi som a temps?

Sí, a temps hi som sempre... T’explico una anècdota?

Oi tant!

Cada any tinc la llista oficial de la pregària de Divendres Sant, i sempre hi afegeixo més noms. Aquest any vaig oblidar els nostres governants. Quan me’n vaig adonar i ho vaig dir a la gent, es van posar a riure. I em sap greu, perquè el país necessita bons polítics.

Abans n’hi havia?

La República va tenir dos polítics de primera, Macià i Cambó. Madrid, en aquella època, era una disbauxa. Hi havia gent digna com Julián Besteiro. Quan va començar la guerra, van ser arraconats.

Creu que els dos bàndols de la guerra han de demanar perdó?

Perdó?... Tinc por que això de demanar perdó sigui una comèdia.

Què cal fer, doncs?

No recordar-ho més i tirar endavant.

Però ara hi ha molt moviment de recuperació de la memòria històrica. Què en fem, d’això?

Memòria històrica... Si sortís tot, quedaríem esborronats. I no parlo dels polítics d’avui. Però no em facis dir noms.

Tard o d’hora se sabrà, no?

No necessàriament.

No té un bon concepte de molts polítics, pel que veig.

N’hi ha dos que, per a mi, són com de la família, Pujol i Maragall.

Bons polítics?

Bones persones.

Així, quedem que millor no remenar el passat?

Hi ha una generació a qui la memòria històrica la hi han explicada els franquistes. I, per sotamà, ha sabut altres coses. En canvi, als més joves, la memòria els l’han explicada els de l’altre bàndol. I el més empipador és que tots tenen raó: els uns expliquen els crims comesos pels altres.

Entesos: millor oblidar.

El que cal és fer un somriure, tots som germans. Mirem d’arreglar el país plegats.

Que no ho fan, això, els nostres polítics?

Primer és Catalunya. I després el partit. I després l’escó. Però ara no, ara sol passar a l’inrevés.

A l’article La pàtria deia que ningú no li ha explicat encara què és el progressisme. Ja l’ha trobat?

L’home ha arribat a la Lluna..., però què ha guanyat en categoria humana amb aquest progrés? Solidaritat, sí. Però li falta una cosa..., els silencis. La nostra societat està borratxa de soroll. Uns diaris et diuen una cosa, els altres una altra..., tot i que parlin de la mateixa notícia. Ja saps què diuen: el llibre forma, la revista informa i el diari deforma.

Faig veure que no l’he sentit.

Jo he procurat saber què és tot això de Bolonya..., i cap diari no ho ha explicat! Es tracta que les carreres han perdut exigència, i ara es vol recuperar el nivell. D’aquests que plantaven la tenda a la universitat, quants són estudiants? Quants van a classe? I quines notes tenen? Fer una carrera vol dir estudiar.