´Serra d´Or sempre va anar al límit en la seva relació amb la censura franquista´

Director de Serra d'Or. La revista montserratina va néixer l'octubre del 1959 i al llarg de mig segle ha superat tots els entrebancs, des de la rigidesa de la dictadura franquista fins a la lliure competència del mercat actual, havent sabut renovar el seu discurs sempre en favor de la llengua i la cultura catalanes

TONI MATA I RIU | MONTSERRAT La revista Serra d'Or va néixer com un refugi de la cultura catalana en ple franquisme. Mig segle després continua apareixent cada mes als quioscos havent sabut renovar el seu discurs. En l'era de les noves tecnologies i de la creixent potència de la indústria mediàtica de la llengua castellana, la publicació montserratina manté l'essència de ser una plataforma de defensa i divulgació de la cultura catalana.

Una revista que compleix cinquanta anys és un miracle?
Abans la gent llegia més revistes i diaris, i Serra d'Orera pràcticament l'única que s'escrivia en català. Avui en dia hi ha Internet. Però Serra d'Or té un interès permanent. Molts articles de la revista es continuen citant com a referents en el seu camp, com ara un dossier del modernisme que vam publicar.
Van viure la censura?
Durant els anys cinquanta a Montserrat hi havia Germinabit, que era el butlletí intern dels antics escolans, i Serra d'Or, que ho era dels treballadors del santuari. Les dificultats econòmiques van aconsellar la fusió d'ambdues, i l'octubre del 1959 va aparèixer el primer número de la segona etapa de Serra d'Or. Després de la guerra, la publicació de revistes que no fossin redactades en castellà era molt complicada. Altres ho van intentar i van durar ben poc.
Quin truc van fer servir?
Vam fer de Serra d'Or la Circular de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Si no s'ha-guessin empescat aquesta solució, hauria hagut de tancar portes.
Tot s'hi val per esquivar la censura.
Jo, l'època de la censura no la vaig viure directament. Però d'expedients i de multes que van recaure sobre Serra d'Or en tenim un grapat! En certa ocasió, l'abat Gabriel M. Brasó i el pare Maur M. Boix van anar a Madrid a parlar amb l'aleshores ministre Fraga i Iribarne. La Llei de premsa i impremta del 1964 forçava la revista a sotmetre's a la censura prèvia. L'abat era un home enèrgic i, en un moment donat de la conversa, es va aixecar i se'n va anar. Fraga el va perseguir pels passadissos demanant-li que tornés. Al final, es va acordar nomenar el pare Boix director i el sotmetiment de Serra d'Or a la consulta voluntària, que volia dir passar per les mans de la censura.
Amb la democràcia se'ls van acabar aquests maldecaps?
La mort del dictador no va significar el final de la censura. L'últim episodi va tenir lloc quan els censors ens van desaconsellar la publicació, a l'editorial de Montserrat, d'una tesi doctoral sobre Unió Democràtica de Catalunya, que parlava del període d'abans de la guerra i esmentava la República. Però en aquella època es van convocar les eleccions i Josep Benet va creure oportú tirar pel dret i publicar el volum sense passar per la censura. Vam escriure una carta als censors explicant-los que UDC era un partit que es presentava als comicis i per això decidíem la seva publicació..., i no ens van contestar mai. Montserrat sempre va anar al límit.
Com es passava el tràngol de la censura?
S'havien de dur les galerades a Barcelona, allà s'ho miraven. A vegades feien consultes amb Madrid i discutien si un escrit s'havia de modificar o suprimir. Llavors, proposaven canvis. Però jo crec que, moltes vegades, o eren ximples i no s'assabentaven de res, o eren molt llestos i feien veure que no estaven al cas. Però sempre estaven pendents d'allò que decidien. En el llibre de la història de Montserrat escrita pel pare Albareda es deia que aquest és el santuari nacional de Catalunya, una expressió que la censura va suprimir. Sort que ho vaig recordar i, amb la democràcia, ho vaig tornar a posar.
La paraula nacional era especialment sensible... Els van segrestar mai algun número de la revista?
Mai. I si algun cop venien perquè havia sortit algun article que no complia els seus requisits, els deies que ja no quedava cap número, i tan tranquils.
De la dictadura política a la dictadura del mercat. Com ha pogut sobreviure Serra d'Or?
Hem hagut d'anar-nos adaptant als nous temps. Jo sempre dic que un dels grans actius de la revista són els seus col·laboradors. Ens agrada anar-los renovant, evitar que una mateixa persona es repeteixi durant anys. La revista té un públic molt fidel, però cada any hi ha baixes de persones grans que es moren, o que perden vista i ja no poden llegir... Fem grans campanyes per captar la gent jove. Però aquest és un problema de la premsa en general: és l'era digital.
Fa cinquanta anys copaven el seu sector al mercat. Ara tenen gaire competència?
És cert que a l'inici, i durant molts anys, Serra d'Or parlava de tot, perquè no hi havia ningú més que ho fes. Ara ja no ens cal, i intentem ocupar aquells espais que no ocupen els altres. Per exemple, no parlem de política, ja ho fan altres.
I de religió?
Som oberts, i no ens circums-crivim al fet catòlic. També parlem d'altres religions.
Sempre en català?
Això és irrenunciable. Serra d'Or defensa la cultura catalana.
En el número del juny de Serra d'Or explica un episodi poc conegut relacionat amb Edicions 62 i l'Enciclopèdia Catalana. El pot aclarir?
A final dels anys 60, una crisi molt forta va afectar Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Ifac, l'empresa que també distribuïa Serra d'Or. Va haver-hi una operació per salvar les dues primeres firmes, però ningú no va pagar els deutes d'Ifac, i el monestir de Montserrat va haver d'avançar un milió de pessetes, una quantitat enorme en aquells moments.
Serra d'Or molesta algú?
Segur que sí. No arriben grans queixes. Però ens hem arribat a trobar que alguna biblioteca espanyola ens ha escrit dient que no els enviéssim més la revista. Però... que ho diguin directament al ministeri, que és qui els l'envia!
I a Catalunya?
Sempre hi ha qui vol que parlis més d'ell..., però no trepitgem gai-res ulls de poll, la veritat. No fa pas gaire vaig denunciar en un article que, en l'àmbit universitari, un escrit en català té menys valor, menys prestigi, que un altre d'escrit en anglès, encara que aquest sigui una bestiesa. I hi va haver avaluadors universitaris que em van venir a veure, bons amics. I al final em van donar la raó.
Com veu el futur de la llengua catalana?
En els darrers anys hem retrocedit, cada cop hi ha més gent que parla en castellà a Catalunya. A les escoles aviat no es farà literatura, les hores de llengua baixen... Hi ha immersió lingüística a les aules, però molts d'aquests nens, a la seva vida, fan servir el castellà. El català ha superat dictadures, però cal mirar que el parlin les noves generacions.