´La última casa a la izquierda´: terror al costat del llac

ESTEVE SOLER Si féssim una enquesta entre els entesos, segur que escollirien l´original "La última casa a la izquierda", del 1972, com el millor film de Wes Craven. Aquella pel·lícula, que versionava sense vergonya El manantial de la doncella, d´Ingmar Bergman, ara ens arriba en un remake enmig de la bogeria que hi ha a Hollywood per refer tots els bons films de terror.

L´argument ens situa en una nit plujosa al costat d´un llac, el paratge idíl·lic on els Collingwood tenen una casa solitària. Però Mari i la seva amiga Paige es trobaran amb les pitjors companyies, un psicòpata que acaba de sortir de la presó i els seus companys dements. Quan aquests creguin que Mari està morta, la noia fugirà aterrada i es disposarà a trobar els seus pares perquè l´ajudin a salvar la pobra Paige.

Després de considerar més de cent directors per realitzar el film, finalment Wes Craven, que també exerceix de productor, va triar Dennis Illadis, un realitzador grec que debuta en el cinema nord-americà, tot i que ja va dirigir la polèmica Hardcore, sobre la vida de quatre prostitutes adolescents a la Grècia actual.

La nova "La última casa a la izquierda" és protagonitzada per Tony Goldwyn (El último beso), Monica Potter (La hora de la araña), Sara Paxton (Soldier), Garret Dillahunt (No es país para viejos) i Spencer Treat Clark (Gladiator). Amb una recaptació de 32 milions de dòlars, l´estrena d´aquest remake el març passat als Estats Units potser va satisfer els seus productors econòmicament, però, des d´un punt de vista artístic, el film va deixar insatisfeta la crítica, que va enyorar la força del discurs que tenia l´original.