´Cantar per primer cop en alemany en una òpera ha significat tot un repte´

La penúltima òpera de la temporada ha donat a Tobella l'oportunitat de demostrar un cop més la seva puixança com a mezzo, i en el seu horitzó professional hi ha un personatge de més categoria a L'arbore di Diana, l'octubre, i l'estrena al Teatro Real de Madrid el maig

TONI MATA I RIU | BARCELONA L'edat no perdona, i a Anna Tobella (Martorell, 1979) encara menys. La sessió fotogràfica al Saló dels Miralls s'inicia amb unes quantes instantànies gairebé protocol·làries, amb la mezzosoprano asseguda en un sofà del luxós escenari, després recolzada en una barana. Fins que l'edat la traeix i reclama desimboltura. El fotògraf accepta encantat i la cantant s'asseu a terra, al bell mig d'un dels espais amb més carisma del Gran Teatre del Liceu. Alegre, simpàtica, ufanosa. La seva joventut és un imant potent per a la càmera. L'edat, efectivament, no perdona.

Què significa per a la seva carrera actuar al Liceu?
Ja hi he col·laborat altres vegades, tant en una producció dels Amics de l'Òpera de Sabadell com en concerts al foyer i en espectacles infantils com Hansel i Gretel i LaVentafocs, a la sala gran. Fa un parell de temporades tenia un paper petit en l'òpera Manon, de Massenet, dins d'un grup que formàvem tres noies. Fer de patge d'Herodies a la Salomé també és una actuació modesta, però per a mi resulta important.
Un patge, però, és un home. Com afronta aquesta dualitat?
Estic segura que molts espectadors ni s'adonen que sóc una dona! Faig de vigilant de seguretat que està enamorada del cap dels soldats, una dona agressiva. Ell, però, està boig per la Salomé. Les maneres són masculines.
Com a cantant, a què l'obliga interpretar aquest personatge?
Vocalment és molt difícil. Jo estava acostumada a fer papers més aguts. Aquest, en canvi, és més greu, però amb molta orquestració. I, a més, és la primera òpera que canto en alemany. El Hansel i Gretel era en castellà i català, tot i que l'original és en aquesta llengua.
Tot un repte.
Ens van posar una preparadora i una logopeda per pronunciar bé l'alemany.
Però aquest idioma ja el coneix de quan ha cantat en oratoris.
Sí, però en una òpera és diferent, hi ha l'orquestració, la distància amb el públic. Quan cantes un oratori acostumes a estar a prop de la gent, sobretot en catedrals, esglésies... També vaig cantar la Novena de Beethoven a l'Auditori. Cal exagerar la pronúncia més del que és habitual per fer-te entendre.
Com és el seu personatge a nivell interpretatiu?
És difícil per això que deia abans: és una dona que sembla un home.
Un dels espais de l'escena és un pas inestable, però jo no hi puc caminar de puntetes o de manera delicada. Però la part teatral de l'òpera m'agrada i m'ho passo molt bé.
Ja sembla una norma habitual del Liceu aquest any que el públic esbronqui el director d'escena en l'estrena. Guy Joosten no se'n va escapar. Com és la seva posada en escena?
Va rebre una bona esbroncada, certament. Crec que hi ha gent que té una idea molt clara d'allò que ha de ser l'òpera i quan alguna cosa no els agrada reaccionen així. Els directors d'escena són molt arriscats. Suposo que la gràcia és trobar l'equilibri entre allò que s'ha fet sempre i la innovació. Però, a mi, la proposta del Guy, ambientada als anys cinquanta, no em sembla gens ofensiva. Crec que no n'hi ha per tant.
No tothom està d'acord que s'hagin de revisar i actualitzar les posades en escena.
Però no tothom és director d'escena. Se'ls ha de deixar treballar.
Com va entomar l'escridassada a una persona de l'equip?
Ell té molt experiència, però aquestes coses saben greu.
La història de Salomé i Joan Baptista és prou coneguda. La versió operística de Strauss, basada en la traducció alemanya de Hedwig Lachmann de l'obra d'Oscar Wilde, en què se centra?
El Baptista apareix com un personatge misteriós, enigmàtic, però que és la veu de la consciència de la resta de personatges. Tot i que està ambientat en indrets com Galilea i Palestina, el missatge és universal: la moralitat davant d'un món hipòcrita i egoista, unes característiques que dins del palau encara són més exagerades. Salomé és una dona que ha de posseir tot allò que desitja.
La crítica ha deixat pels núvols Nina Stemme, la soprano sueca que fa de Salomé?
La Nina s'ha estrenat en aquest paper amb aquesta producció, després d'haver interpretat la resta de personatges principals de Strauss, i per això hi havia una gran expectació. Fins i tot se'n farà un DVD. La veritat és que fa una actuació impressionant, et cau la bava mirant-la. Però val a dir que la Salomé del segon repartiment, Erika Sunegärdh, encara que no és tan mediàtica, també ho fa molt bé. Són dos pols oposats: la Nina és més agressiva, fa una Salomé que gairebé és com si t'insultés quan parla, una dona autoritària. L'Erika li dóna un to més subtil. I vocalment també són diferents.
L'escena en què Salomé agafa el cap tallat de Joan Baptista és molt contundent.
I molt realista. És d'un material similar a la goma, crec que deu ser silicona. Reprodueix el rostre de cada cantant que fa de Baptista, rostres que reflecteixen angoixa. I, és clar, la safata on el porten davant de Salomé porta sang.
Encara no ha complert els trenta, però el seu currículum ja té un cert gruix. Què va significar per a vostè anar a estudiar a l'estranger?
Vaig assistir a algunes classes a Viena, amb una soprano de renom. Però l'estada més llarga la vaig realitzar a Florència, en una acadèmia per a cantants lírics, durant un any i mig. Sempre és important sortir a aprendre. Però m'agradaria estar bastant més a casa, tenir una vida estable.
Creu que hi ha prou oportunitats per als cantants lírics aquí?
Hi ha iniciatives com la dels Amics de l'Òpera de Sabadell que estan molt bé. Però falten teatres, espais que programin de manera continuada.
Quins projectes té en cartell?
A l'octubre faré un paper, una mica més gran que aquest d'ara, en en l'òpera L'arbore di Diana, del compositor Vicent Martín i Soler. Amb el Liceu continuaré participant en les funcions de la Ventafocs. A la primavera m'estrenaré al Teatro Real de Madrid. Amb els Amics de Sabadell faré la Maruxa, una sarsuela d'Amadeu Vives.
De papers per cantar n'hi queden molts. Però, quin li fa especial il·lusió?
Demà mateix, si m'ho proposessin, faria el Sexto de La clemenza di Tito. Em desmaiaria de l'emoció. L'he fet en versió concert a Turquia, concretament a Istanbul i a les ruïnes d'Efes, i m'encanta, per la música, la vocalitat... pel paper en si mateix.
Una òpera de Mozart, que, a més de Rossini, és l'autor que més sovint canta?
Van compondre papers de mezzo lírica, que són les mezzo agudes, que no són ni sopranos ni con-tralts, papers que demanen agilitat. Si Mozart, al final de la seva vida, va fer coses com La clemenza di Tito, què no hauria pogut escriure si hagués continuat vivint?