tocats per la màgia del cinema

ESTEVE SOLER A
ra fa vuit anys s'estrenava el primer film d'una saga terriblement rendible que ha anat canviant de direcció i d'enfocament narratiu. Els actors, fidels als personatges, han passat l'adolescència en el plató. Daniel Radcliffe, el protagonista, tenia 12 anys en el primer film. Quan s'estreni el vuitè, en tindrà 22.

J.K. Rowling s' imposa
Harry Potter i la pedra filosofal (2001): l'èxit dels llibres va fer que Hollywood s'interessés ràpidament pel petit mag i que Steven Spielberg volgués trasplantar-lo a terres nord-americanes. Però J.K. Rowling va prendre les regnes del projecte i va britanitzar la nissaga, va omplir les pel·lícules dels millors paratges i intèrprets anglesos. Chris Columbus, amb experiència treballant amb nens i efectes especials, assumeix finalment la direcció del film, que passa a ser el segon més recaptador de la història després de Titanic, mentre que Potter es transforma en un fenomen social. Daniel Radcliffe només tenia 12 anys quan es va estrenar la primera pel·lícula...

Pendents d'una renovació necessària
Harry Potter i la cambra secreta (2002): el film torna a ser un èxit de recaptació, però la infantilització de Columbus dóna seriosos símptomes de desgast que demanen un canvi urgent en la direcció, al mateix temps que els 161 minuts de metratge es fan especialment feixucs. John Williams signa la seva segona partitura per a la nissaga, però, tot i que marxarà en el tercer film, Potter no es deslliurarà mai de la melodia que va estar nominada als Oscar. Una de les polèmiques del film té a veure amb el president rus Vladimir Putin, que afirma reconèixer la seva cara en els trets de Dobby, un elf força lleig.

Maduresa i complexitat
Harry Potter i el pres d'Azkaban (2004): la nissaga va estar de sort quan va caure a les mans d'Alfonso Cuarón, un mexicà que havia demostrat talent amb la fantàstica La princesita i que, en el futur, ens presentaria propostes tan nihilistes com Hijos de los hombres. Amb Cuarón els personatges maduren (es parla del despertar sexual de Potter) i ens serveix una trama que per moments té la complexitat dels jocs en el temps de Cortázar. La mort de Richard Harris fa que Michael Gambon el substitueixi en el paper de Dumbledore, en un film en què també participen Gary Oldman, Emma Thompson i David Thewlis.

Continuïtat espectacular
Harry Potter i el calze de foc (2005): un dels directors britànics més comercials, Mike Newell (Cuatro bodas y un funeral), decideix mantenir el canvi de rumb de Cuarón i els resultats són positius, en un film que iniciarà una creixent obsessió per l'espectacularitat aclaparadora. Tot i que Newell vol dividir el llibre en dos films, finalment Cuarón el persuadeix de fer-ne només un. Ralph Fiennes, amb un nas amputat digitalment, convenç tothom amb la seva magnètica interpretació de Lord Voldemort, mentre que Daniel Radcliffe, fugint del pes de Potter en la seva carrera, acceptarà un polèmic paper a l'obra de teatre Equus.

El camí del futur
Harry Potter i l'orde del Fènix (2007): tot i que el film és ofert a Mira Nair (La boda del Monzón) i Jean-Pierre Jeunet (Amelie), finalment n'assumeix la direcció el gairebé desconegut David Yates, que s'encarregarà de totes les noves pel·lícules fins al final de la nissaga. Admirador del treball de Cuarón, Yates reforça la foscor de l'argument i una descripció més acurada dels personatges. El film supera diversos rècords de recaptació i demostra que el públic no s'ha cansat d'aquesta rendible nissaga, mentre l'arribada a les llibreries del darrer volum de Potter dispara una bogeria sense precedents pel personatge.