La ciutat de Manresa s'adherí amb un cert retard a la vaga general que inicià els fets de la Setmana Tràgica a gairebé tot Catalunya. Fins dimecres dia 28 de juliol no es produí l'aturada de la feina i la manifestació pacífica als carrers cèntrics per protestar en contra de la guerra del Rif, quan la vaga havia estat programada per al dilluns d'aquella calorosa setmana. El fet és que, arreu del Principat (no pas així a la resta d'Espanya), la vaga triomfà i la violència anticlerical i antitestatal es desfermà amb intensitats desiguals a totes les principals poblacions catalanes, amb una especial contundència a les demarcacions gironina i barcelonina, respectivament.
Les causes immediates d'aquesta revolta popular que travessà les entranyes de la societat catalana, que la compartí amplament, les hem de buscar prioritàriament en la profunda desafecció que aquesta vivia en relació amb l'Estat. Efectivament, hem d'inserir aquesta protesta violenta en la conjuntura iniciada en els fets del Cu-cut, quan la guarnició militar barcelonina assaltà amb plena impunitat la redacció d'aquest setmanari satíric, i la de La Veu de Catalunya, l'òrgan periodístic de la Lliga Regionalista, el 25 de novembre del 1905. Aquesta agressió inicià una espiral de catalanofòbia no només manifestada per l'estament militar, que es va sentir ofès per la burla de l'acudit que havia publicat el Cu-cut en al·lusió als militars, sinó també per la classe política madrilenya, amb excepció d'una part molt important dels republicans espanyols.
La resposta fou l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions l'any 1906, segons la qual tota ofensa als símbols de la pàtria havia de ser jutjada per un tribunal militar. Catalanistes i republicans, per raons diverses, s'oposaren fermament a aquesta llei i abandonaren el Parlament. A Catalunya aquest fou el punt d'arrencada del primer gran moviment de masses que aplegà tots els partits polítics catalans, llevat dels republicans lerrouxistes i els dinàstics, en un front comú que perseguia regenerar en un sentit democràtic la política i lluitar per l'autonomia de Catalunya.
De forma paral·lela, l'estat espanyol cercava sortir de l'estat de profunda humiliació en què es trobava arran de la crisi produïda per la pèrdua de les darreres colònies l'any 1898, i pretenia recuperar alguna posició en l'ordre internacional que s'havia afegit a l'escala imperialista. Per tant, volia incidir sobre el nord d'Àfrica. A la zona del Rif hi havia unes mines de ferro que prometien molt, de manera que s'inicià la construcció de la carretera que havia de permetre la seva explotació. Tanmateix, les cabiles del Rif no estaven disposades a permetre aquesta ingerència colonial i agrediren els treballadors de les mines, la qual cosa obligà el govern a reforçar militarment la zona i a mobilitzar tropes, en bona part reservistes, acumulats de les lleves des del 1903 i 1904, i molts d'ells casats i amb fills.
Un tercer element que hauríem d'afegir al context històric immediat seria la creació de Solidaritat Obrera el 1907, que reuní les diverses tradicions obreristes existents a Catalunya, com anarquistes, sindicalistes i socialistes, amb la voluntat d'unificar estratègies de lluita per a l'emancipació social i política de les classes obreres catalanes. Aquest fou el primer pas per a la creació a Barcelona de la poderosa Confederació Nacional del Treball l'any 1910, i l'allunyament dels obrers respecte del moviment republicà.
L'embarcament de tropes tingué lloc de l'11 de juliol fins el 18, quan s'envià cap a Melilla el darrer destacament, el batalló de caçadors de Reus, que s'allotjava a la caserna del Carme de Manresa des de 1906. Un total de 733 soldats, 22 oficials i dos caps, vestits amb el trajo de rayadillo i la flassada a la bandolera, s'enrolà al vapor Catalunya, propietat dels marquesos de Comillas. El governador civil de Barcelona, l'advocat madrileny Ángel Ossorio y Gallardo, recordà al ministre de governació, Juan de la Cierva, que "los soldados que llenaban la parte de popa gritaban con entusiasmo: muera la policía, muera Maura, muera Romanones, y muera la guerra, grito a los que contestaba el público (que atestaba los muelles y alrededores) con aplausos y voces de que vaya Comillas y los hijos de Güell".
Mentresant l'esposa del governador i la marquesa de Comillas, entre d'altres dames de l'alta societat barcelonina, distribuïen medalles, escapularis i petaques amb cigarretes entre els soldats. Un gest que fou criticat pels medis obreristes i per aquella premsa que havia desenvolupat una intensa campanya periodística contrària a la guerra, i els diputats solidaris demanaven explicacions al govern i que les Corts posessin fi a les vacances parlamentàries. I és que es donava la casualitat que el comte de Romanones, els Comillas i d'altres eren els propietaris de les mines de ferro del Rif!
La vaga a Manresa
A Manresa, els republicans acabdillats per l'advocat Maurici Fius i Palà havien guanyat els comicis municipals celebrats el mes de maig del 1909, però, com a la resta de Catalunya, encara no s'havien constituït els nous ajuntaments, raó per la qual eren les dretes carlo-regionalistes les que detenien la majoria consistorial. Amb tot, aquests fets agafaren de sorpresa l'alcalde carlí Joaquim Gomis, que estava prenent banys en les seves vacances mentre el govern, com solia passar en aquests casos, havia decretat l'estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals. La consigna de Fius fou la de no adherir-se a la vaga per tal de no comprometre el poble ni els republicans. Una decisió que no fou compartida per la resta de republicans radicals catalans, seguidors de les directrius d'Alejandro Lerroux, els quals, sense encapçalar la revolta, sí que prengueren part activa en els fets, sobretot a Barcelona.
No obstant això, els obrers estaven decidits a seguir com fos la vaga, després de romandre dos dies a l'expectativa amatents als esdeveniments que tenien lloc a Barcelona i Sabadell; i així ho feren, començant pels sabaters de la fàbrica Cortés Hermanos el dimecres 28 de juliol, seguits pels tintorers, que comunicaren a llurs patrons que tenien la mateixa intenció. Els vaguistes escridassaven: "Abaix la guerra", "visca la república", "visca l'anarquia", i també "visca l'exèrcit", amb l'ànim de confraternitzar amb els soldats.
L'endemà, 29 de juliol, batejat com les veinticuatro horas rojas de fuego y sangre, a les vuit del matí, hora d'anar a esmorzar, la paralització de les fàbriques i tallers es generalitzà. A les 10 els establiments comercials tancaren les portes, i fins a les 3 de la tarda, els cafès i casinos que no ho havien fet, foren intimidats. Els carrers foren presos per piquets de vaguistes que es dispersaren per diferents indrets. Uns s'adreçaren a les estacions del Nord i el carrilet de Berga amb l'objectiu que no circulés cap tren, i tallar les comunicacions telefòniques i telegràfiques. Al túnel de Rajadell, en direcció a Lleida, obtingueren la connivència del guardaagulles per tal d'aixecar els rails.
D'altres vaguistes, amb l'ànim cada vegada més excitat, acudiren als burots, on es recaptava l'odiat impost dels consums que gravava els articles de primera necessitat per tal de cremar-los. Començaren pel de la carretera de Vic, que feia poc que s'havia estrenat i havia comportat l'animadversió dels veïns, i així continuaren amb la resta, és a dir, els del Pont Nou, Pont Vell, Quatre Camins, palanca de l'estació i pont de Sant Francesc. L'administració central dels consums situada a l'actual plaça de Sant Domingo també fou destruïda i l'endemà saquejada.
Cap al tard, proveïts de matèries incendiàries com anaven i armats de punyals, pistoles i revòlvers, com recorda el cronista Joaquim Sarret i Arbós, calaren foc al convent de les Caputxines, al de Montserrat regentat per les serves del Sagrat Cor de Maria, i al de Sant Francesc, on s'allotjaven les monges de l'Ensenyança. La majoria eren nois d'edats compreses entre els 14 i els 18 anys, algunes dones, tradicionalment presents en els motins i aldarulls, i els que dirigien els grups, alguns sembla que forasters. La consigna era respectar les monges, per bé que elles pensaven que anaven a ser assassinades. Solament volien alliberar-les de la clausura. Un anticlericalisme ben diferent al que tingué lloc durant la guerra civil, en què la persecució del clergat fou implacable. Els frares caputxins i els pares jesuïtes no foren agredits, malgrat algun intent frustrat que fou rebutjat per membres del Sometent. Els testimonis presencials assenyalaren que els incendis es produïren davant de la mirada de multitud de curiosos, i dels aplaudiments d'una part important del públic que s'hi congregava.
Imposada la llei marcial, primerament des del consistori s'intentà reconduir la situació reunint les forces vives, però tot fou en va, perquè les societats obreres no hi foren presents. Com a màxim, la junta d'autoritats, formada per les autoritats civils, militars i religioses, decidí expulsar de la ciutat aquelles persones forasteres i sospitoses. Ni els bombers gosaven atansar-se als edificis cremats per por de ser agredits, per la qual cosa alguns cremaren fins diumenge.
A darrera hora de dijous, un grup intentà d'entrar a la plaça Major, a les fosques, perquè no funcionava l'enllumenat públic, per tal d'alliberar uns companys que havia detingut la guàrdia urbana, i tal vegada per obtenir armes. Simultàniament, les campanes de la Seu repicaven insistentment a sometent, però aquesta institució no acudí com un sol home a restaurar l'ordre públic. Solament entre 10 i 11 dels més de 300 que l'integraven, juntament amb uns escassos soldats i guàrdies civils, aconseguiren repel·lir-los, amb el balanç de tres baixes. Tota la nit patrullaren sense que res més succeís. Cap a les 10 del matí del 30 de juliol, quan l'alcalde de barri i membre del Sometent acudia a reunir-se amb els companys a la plaça de l'Ajuntament, fou assassinat amb la seva arma davant el teatre Conservatori. La indignació ciutadana fou immensa. També perdé la vida un possible vaguista i hi hagueren uns cinc ferits. Les autoritats decidiren armar els voluntaris davant l'escassedat de forces del sometent.
Enmig de falsos rumors que parlaven de la crema de les cases les façanes de les quals lluïssin el sagrat cor de Jesús, la ciutat va romandre en una calma tensa fins que no va recuperar totalment la normalitat fins al 2 d'agost, quan la gent tornà a la feina, les botigues obriren els porticons i les comunicacions ferroviàries, telefòniques i telegràfiques funcionaren amb fluïdesa. En aquest interval les detencions es produïren a dojo, tant dels presumibles malfactors, com sobretot de membres de les societats obreres i republicanes. Hom va prendre més d'un miler de declaracions. Foren detingudes més de 60 persones, i pel cap baix una quarantena fou processada, tant en consells de guerra, en què s'aplicava la pena capital pels delictes contra la pàtria, com per exemple destruir els pals telegràfics, com per la jurisdicció ordinària (uns 20 processats). Com que eren menors, molts foren absolts. La repressió fou molt dura perquè anà encaminada a desarticular els moviments obrer i republicà, i es féu pagar els plats trencats al fundador de l'Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia.
