Un estudiós descobreix una argúcia tècnica de fa 700 anys que fa de la Seu un temple singular

Durant 700 anys tothom ha donat per bona la teoria que la planta de la Seu de Manresa era simètrica. Ningú no va dubtar mai que l'absis i la nau encaixaven perfectament. Ningú, tampoc, no va preguntar-se si la unió entre l'absis i la nau s'havia fet a partir del l'arc absidal de l'antiga església romànica. Es donava per fet, sobretot arran dels estudis, a principi de segle, de l'arxiver manresà Sarret i Arbós. Però la realitat és una altra: ni la planta de la Seu és simètrica (el que converteix la construcció en una rara avis perquè tots els temples gòtics són simètrics), i l'arc absidal romànic és, en realitat, un muntant gòtic adossat. El secret neix del pilar situat a la capella de la Mare de Déu del Pilar de la Seu i la clau està en la manera com l'arquitecte del temple, Berenguer de Montagut, va decidir unir l'absis i la nau: fins ara s'havia pensat que el pilar era del presbiteri o de l'absis de l'antiga l'església romànica. La realitat, que desmunta la teoria del romànic, és que és un muntant d'un arc adossat que van fer, per tant, els constructors gòtics.

El responsable d'aquesta troballa, que farà canviar els plànols de la Seu, és el manresà Jaume Espinalt, que ha sabut interpretar el que ell mateix anomena "una argúcia arquitectònica" que ha passat desapercebuda durant segles. Fa 40 anys que estudia la Seu i ha format part de l'equip tècnic que es va encarregar de redactar el Pla Director de la Seu de Manresa. Espinalt fa quatre anys que treballa en un projecte per entendre i explicar com es podia construir un edifici religiós gòtic només amb geometria i utilitzant convencions i mesures medievals i, com a model, la Seu de Manresa. La primera conclusió és que "totes les esglésies gòtiques són iguals". I la simetria és un concepte bàsic.

La descoberta s'inicia amb un dubte. Espinalt, provant de mesurar de manera formal l'absis i la nau, va veure que "no encaixaven". I això el va portar a dubtar encara més. Se sabia, explica, que "es van aprofitar els murs laterals de l'antiga església romànica i que l'amplada de la nova nau lateral gòtica que s'havia projectat era diferent de la romànica". No hi havia gaire material per revisar perquè, com explica l'autor de la descoberta, "dels llibres escrits per arquitectes i historiadors del segle XIX en cap moment els plànols no fan la mínima referència a la posició del temple romànic en relació amb l'actual temple gòtic".

El temple romànic, com explica Espinalt en el seu treball, es va bastir a partir del segle XII ("quan a França ja estaven fent temples gòtics"). Es tractaria d'un edifici de 8,20 metres d'ample i de 32,80 metres de llarg. L'alçada seria dels 13,12 metres actuals i tindria forma de creu llatina amb transspte, cimbori quadrangular i dues absidioles. La volta era lleugerament apuntada, i el pilar adossat al contrafort, que es pot veure a l'actual capella de la Mare de Déu del Pilar, és l'argúcia tècnica de Berenguer de Montagut: no és, com s'ha pressuposat, l'arc absidal del temple romànic sinó un muntant d'arc adossat. Això, ara, també permetrà, diu Espinalt, situar correctament elements gòtics i romànics i "poder excavar amb una certa comoditat la capella del Pilar per recuperar l'autèntic absis romànic".

La construcció gòtica

Els constructors gòtics, diu Espinalt, van desmuntar el mur exterior i van buidar la runa aprofitant el mur interior romànic per a la construcció gòtica. Segons explica Espinalt, Berenguer de Montagut tenia la planta de l'absis "perfectament calculada en el seu projecte inicial. Però després de l'absis venia l'església romànica" i ell l'havia de fer encaixar sense, diu Espinalt, "més despeses del compte". A Berenguer de Montagut "no li va quedar més remei que cercar una solució atrevida que passés desapercebuda per tothom" però mantenint les proporcions de l'antiguitat. Projectar tot l'edifici a partir de l'amplada de la nau romànica i fer les dues naus iguals significava un edifici uns quatre metres més ample del previst, amb un desajustament del projecte. La solució va ser, explica Espinalt, el famós pilar. Beren-guer de Montagut va unir la girola (passadís que encercla el presbiteri d'algunes esglésies pel darrere) a la nau romànica amb un mur esbiaixat que va des de la capella del Sant Crist fins a la capella del Pilar, passant en total per tres capelles. En aquesta darrera hi ha el fals pilar, adossat al contrafort que, per la banda superior, es converteix en un arc. Darrere l'arc hi ha el mur romànic paral·lel a la nau amb el seu petit finestral. Segons continua Espinalt, com que aquest mur no tapava completament l'amplada de la nova capella gòtica, "van desmuntar l'autèntic arc absidal romànic i van allargar el mur més d'un metre. Per aquest motiu el petit finestral no queda centrat a la capella ni tampoc amb el gran finestral gòtic. Els carreus afegits, tant en el mur com en el muntant, estan marcats pels picapedrers, però no els antics romànics". Aquesta composició, subratlla Espinalt, "va enganyar el senyor Sarret i Arbós fent-li creure que es tractava d'un pilar del presbiteri o de l'absis de l'església romànica". I així, malgrat que no es percep i fins ara cap plànol no ho ha recollit, la planta de la Seu de Manresa no és totalment simètrica. Per evitar que des del fons de la nau lateral s'apreciés la desviació del mur, van reduir progressivament la profunditat dels contraforts gòtics a mesura que s'acosten a la capella del Sant Crist, de manera que l'acoblament absis-nau passa desapercebut. Malgrat la sorpresa inicial, el treball d'Espinalt ha rebut el vistiplau de Francesc Xavier Asarta, director de les obres de restauració de la Seu, que va revisar i va recomanar la publicació del treball, així com del medievalista Xavier Sitjes. Ramon Busquet (president d'Amics de la Seu) i mossèn Joan Tuneu n'han publicat un extracte al butlletí PAX i Amics de l'Art Romànic del Bages l'ha difós en el seu butlletí de manera íntegra.