´Crec que ha arribat el moment de jubilar-me´

Gran i radiant. L'actriu nascuda a Valladolid ha omplert les tres sessions de l'obra La vida por delante, que s'ha vist el cap de setmana al Kursaal, en què interpreta una prostituta decadent. Després de fer de dolenta a la sèrie de televisió Herederos, Velasco ha canviat de rol d'una manera radical en la que serà, segons assegura, la seva darrera feina professional

Concha Velasco ens saluda a la Sala Petita del Kursaal. Està radiant, somrient, se la veu contenta. De cap manera ningú no endevinaria que farà 70 anys el mes de novembre. Durant tres dies, Velasco ha estat al Kursaal amb La vida por delante, en què ha interpretat Madame Rosa, una prostituta jueva en decadència que cuida els fills d'altres prostitutes. Ens comenta que li encanta el Kursaal, que un amic seu li va donar records per a sant Ignasi i que ha vist unes vistes precioses de Montserrat.

A l'obra interpreta una prostituta jueva. Com és el personatge de Madame Rosa?
Em costa molt parlar d'un personatge quan l'estic interpretant, perquè el visc. De tota manera, et puc dir Madame Rosa és una heroïna dels nostres dies. Desgraciadament, el que li passa és molt actual. Ella busca la dignitat, i l'obra parla de temes que són a l'ordre del dia, de les diferències entre cultures, religions i races. Ella és una dona que respecta les ideologies i les religions dels nens que cuida.

Com ha estat l'experiència de treballar amb Josep Maria Pou?
Meravellosa. I també molt dura. Tot el que Pou té d'alt, d'intel·ligent i d'extraordinari com a actor i com a director també ho té com a home de teatre dur i exigent. Ho ha estat molt, amb mi i amb tot el repartiment. Com que era el primer cop que treballàvem junts, al principi no sabia com corregir-me. Finalment, va trobar la manera: m'imitava. Feia tant riure! Llavors em podia criticar sense que jo m'enfonsés. Era la millor part dels assajos. Si em veia dolguda després de repetir una escena diverses vegades, m'imitava. Amb sentit de l'humor se'm pot portar a tot arreu.

Va passar tres mesos vivint a Barcelona durant els assajos. Va ser dur?
Va ser el pitjor. Eren moltes hores de feina i no coneixia ningú de la producció, ni els meus companys, només Josep Maria Pou, i ho vaig passar malament. Quan tinc disgustos ho somatitzo tot amb una llaga d'estómac o em quedo sense veu. Recordo un cop a Sorpresa ¡Sorpresa! que Giorgio Aresu em va renyar i li vaig llançar, sense voler, sang a la cara. Ara això amb unes pastilles ho tinc controlat. A Barcelona tot se'm va posar a la veu. Quan estic preocupada se'm concentra tot a les cordes vocals, que se'm contreuen, i quedo afònica. El dia de l'estrena em vaig prendre antibiòtics i cortisona. Estava fatal. Però qualsevol cosa costa esforç. Ha estat un repte molt gran. Jo necessito l'amistat, sóc molt fràgil. Ara ja tinc amics, me'ls he acabat guanyant.

Era el primer cop que treballava en una producció catalana.
Sí, tot i que als 19 anys, quan era vedet de revista amb Tony Leblanc, fa 50 anys, ja em sentia estimada a Catalunya. Aquest és el primer cop que he estrenat a Barcelona, i en un teatre emblemàtic com el Goya. Ara el que serà dur serà arribar a Madrid.

Com són els espectadors catalans?
Els millors. Ho dic rotundament i sense necessitat d'afegir-hi res. Els agrada molt el teatre. Tant a Barcelona com a les comarques per on hem estat de gira, ha estat meravellós. És una gran mentida que a Catalunya, si véns fent teatre en castellà, la gent no ve a la sala. A més, a Catalunya es fa un teatre en català magnífic i hi ha una obra extensíssima. Tant de bo parlés català, faria personatges meravellosos de la literatura i el teatre català. M'encanta Mercè Rodoreda. El públic català té les coses molt clares i sap el que li agrada, és culte, sensible i molt afectuós.

I el públic manresà en concret, com ha estat aquests dies?
Ens ha tornat a tots la seguretat. No l'havíem perdut, però en les darreres funcions el públic havia estat més fred. Aquí la gent exterioritza més l'entusiasme.

Venia de la televisió, de fer de dolenta a la sèrie Herederos. Com ha estat aquest canvi de rol?
Ha estat enorme, i també buscat. El personatge de Carmen Orozco em fascinava, era una dolenta de debò i, a sobre, rica. Però quan tinc un èxit fujo de les etiquetes. Vaig fer la sèrie Santa Teresa de Jesús i l'endemà baixava per una escala vestida de vermell, amb plomes i cantant, perquè sabia que quan fas un paper que agrada molt als espectadors, t'estanques. Després d'Herederos era conscient que em costaria molt trobar feina en una sèrie nova. Vaig tenir molta sort que Focus comprés els drets de l'obra i que la dirigís Josep Maria Pou.

Quins plans té per a quan acabi La vida por delante?
Ara mateix estic encantada de l'obra, tinc un contracte d'un any, que espero que es pugui complir, però això depèn dels espectadors. Després he decidit jubilar-me. Faré 70 anys d'aquí a poc, quan siguem a Sant Cugat, i en el temps que estic fent La vida por delante prepararé els papers per a la meva jubilació. Això no vol dir que deixi de treballar, però em prendré un temps per a mi. Tinc ganes d'estar a casa, llegir llibres, anar al cine, abraçar el meu nét, veure com creix. Jo sóc actriu, i crec que una bona actriu, i el que m'agradaria ser ara és una bona persona. Crec que sóc més bona actriu que persona, i m'agradaria dedicar el meu temps a aconseguir ser tan bona persona com bona actriu. A veure si sóc feliç d'una vegada.