JORDI BORDASMANRESA
Les sessions de versió original ofereixen aquest dilluns Estómago. El cinema brasiler ha trobat en els darrers anys un forat en el circuit comercial, cada vegada menys receptiu a títols que no procedeixin de Hollywood, i llargmetratges com Ciudad de Dios i Tropa de élite han aconseguit conquerir una audiència majoritària. Estómago s'alça com un dels darrers èxits internacionals del cinema carioca. El primer títol de ficció rodat per Marcos Jorge -un autor format a Itàlia i foguejat en el terreny documental- s'adhereix als principis més mordaços, irreverents i políticament incorrectes del cinema gastronòmic. Estómago és més a prop, així, de la ferocitat misantropa de La gran comilona (Ferreri) i El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante (Greenaway), que de la lluminositat conciliadora d'El festín de Babette (Axel) i Como agua para chocolate (Arau).
Un relat curt de Lusa Silvestre, desenvolupat juntament amb el realitzador, es troba en la gènesi de la paradigmàtica i extraordinària història de Raimundo Nonato, un ésser humil que excel·leix com a cuiner a la ciutat... i a la presó. La seva estructura, amb un muntatge que intercala dos temps narratius, esdevé un dels principals encerts. Marcos Jorge dosifica astutament les seves cartes -alternant l'aventura urbana i l'odissea carcerària del protagonista- fins a colpejar-nos amb un final tan càustic com sorprenent. La pel·lícula destil·la un fort sabor al·legòric: els coneixements culinaris s'identifiquen amb el poder, i el pobre i ingenu Raimundo aconseguirà, gràcies a les seves qualitats com a cuiner, escalar socialment i transformar-se en una persona especulativa i cruel. Hi ha un evident desequilibri -els fragments carcellers funcionen millor que la resta- en aquesta metàfora sarcàstica i punyent que ens parla indirectament de la realitat social brasilera.