SUSANA PAZ MANRESA
Acabava d'arribar del festival de Sant Sebastià, on havia lliurat el premi Donostia a l'intèrpret britànic Ian McKellen. D'actor a actor. Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) és teatre. I parla d'ell amb l'apassionament de la dedicació plena. Amb ganes. Amb contundència. Amb serenitat. Un "privilegiat" que ha viscut les quatre últimes dècades dalt d'un escenari. Amb Orson Welles, Edward Albee, William Shakespeare, Yasmina Reza, Anton Txèkhov, Josep Maria de Sagarra, Javier Tomeo, Luigi Pirandello, Molière, Ibsen, Valle-Inclán, Bertold Brecht i Peter Weis. Per posar-ne uns exemples. Avui i demà s'estrenarà al teatre Kursaal de Manresa en la direcció i interpretació d'Els nois d'història, un autèntic fenomen teatral anglosaxó signat per Alan Bennett.
De veritat aspira que l'espectador surti del teatre, després de veure aquesta obra, una mica més jove i una mica més savi?
Rejovenits d'esperit, això sí, i revitalitzats. I savis, evidentment que sí.
Quina seguretat!
És un dels meus objectius i una de les meves finalitats. Afortunadament puc escollir què vull fer i tinc molt clar que qualsevol funció en la qual jo participi ha de complir un requisit: no ha de fer perdre el temps al públic. El teatre ha de servir per enriquir-nos, per traslladar emocions, experiències. I això amb obres com Els nois d'història, La Cabra o qualsevol Shakespeare s'aconsegueix.
El que ens agrada ens ha de preocupar?
D'alguna manera sí. Si en gaudim volem conservar-lo per no fer-lo malbé. Com a professional, la preocupació va lligada al fet d'ocupar-te'n bé. I si parlem de l'obra és evident que l'educació em preocupa, la cultura, també.
El públic vol veure preocupacions dalt l'escenari?
Jo crec que vol que li parlin dels seus problemes. Tenim un problema amb l'ensenyament, és evident. Cada nou govern es treu de la màniga un nou pla d'ensenyament. Aquí i a tot arreu. Tenim nanos no motivats; professors amb problemes d'indisciplina; pares que surten a les pàgines dels successos... No hi ha solucions màgiques.
Però sí problemes reals.
Sí, però l'obra és, sobretot, una radiografia sobre els diferents conceptes de l'ofici de mestre: aquell que vol que els alumnes, en aquest cas els vuit alumnes més intel·ligents d'un institut, aprenguin a enfrontar-se a la vida; i l'altre prototipus: el que espera que, senzillament, aprovin l'examen d'ingrés a la universitat. Els nois d'història reflecteix les relacions entre tots ells. És una obra amb molt energia.
Per què ho diu?
Perquè hi ha vuit nanos joves a l'escenari!
Parla com un professor.
És cert que la meva relació com a director té molt a veure amb la del mestre. Una relació que no s'acaba el dia de l'estrena. Jo hi sóc cada dia. Ens entenem amb mirades, som capaços de canviar el ritme de l'obra si és necessari. Estic molt satisfet.
Diria que en vostè no existeixen les casualitats. Vull dir que ha mimat l'obra.
Inaugurar el teatre Goya, ara fa un any, amb Els nois d'història va ser una aposta personal. Parla d'un tema de primeríssima categoria. Però també, i això és molt important, del plaer de la cultura, del plaer de ser una persona culta. De com la poesia, la música poden ser un suport per continuar vivint. És una gran exaltació de ser culte. Però hi ha un element més que crec que, ara fa un any, va passar desapercebut.
Digui.
Un teatre nou començava la seva vida però també la carrera professional de vuit actors joves. Una nova generació.
Això és responsabilitat?
M'agrada el teatre intel·ligent. I això és el que he volgut oferir des del Goya. I no puc estar més satisfet perquè hem tingut aquesta primera temporada una ocupació de quasi el 90%, al capdamunt del rànquing dels teatres barcelonins. Vull oferir obres amb actors d'aquí, amb actors de fora, com la Concha Velasco... obres amb més aspiracions intel·lectuals i d'altres que busquin una complicitat diferent amb el públic.
Tot el que toca es converteix en or. No fa por?
Una por terrible. Però jo penso que la sort hi té un paper. No és mèrit meu. És, senzillament, que el meu ofici m'agrada. Que hi dedico totes les meves hores.
Vol dir que més que sort no és consciència?
Però també és una loteria. Fins ara, i estic tocant fusta, i des que vaig tornar a Catalunya, amb Celobert, tot m'ha funcionat molt bé. La connexió amb el públic és molt bona, però sé que en qualsevol moment pot fallar.
Animal d'escenari o amb corbata al despatx?
Sóc poc home de despatx, tot i que treballo les 24 hores com a director artístic del Goya: tot el que llegeixo, veig, miro, observo ho faig amb ulls de director del teatre. Vull fer un teatre de qualitat, vull tractar l'espectador com a persona intel·ligent.
Només fa vint anys que fa teatre en català. Mitja carrera se la va passar a Madrid. Per què va tornar?
Vaig venir a Barcelona el 1987 per rodar l'adaptació televisiva de Vida privada, de Sagarra, dirigida per Francesc Betriu. Fins llavors no m'ho havia pogut compaginar, jo havia estudiat a Madrid i des del 66 que treballava allí i ben content. Mai no havia fet teatre en català i el Romea em va oferir un paper a És axí, si us ho sembla, de Pirandello. Vaig acceptar. I des de llavors vaig alternar teatre en català i en castellà, vivint a Madrid fins que el 2003 vaig establir-me definitivament a Barcelona. Es va produir una cosa estranya.
Què vol dir?
Un corrent d'estimació. Una connexió molt forta a l'escenari i al carrer. I jo a Barcelona em trobava, personalment, més equilibrat, amb més harmonia. Vaig vendre el pis a Madrid i fins avui. I el cert és que la meva carrera ha evolucionat: l'estrena com a director a La Cabra, el projecte del Goya...
De què se sent orgullós?
No vull donar una imatge de falsa modèstia, però no em sento orgullós de res. Estic content. Content que la meva visió del teatre l'entengui de la mateixa manera altra gent. És un privilegi. De poder decidir, després d'haver-m'ho guanyat treballant 41 anys... Miro la meva carrera, el meu currículum i... potser sí que hi ha una cosa de la qual estic orgullós: crec que no he fet mai cap obra estúpida.
Si no hagués estat actor diu que li hauria agradat ser periodista. Quina pregunta es faria en aquest moment?
Ha valgut la pena tot això?
I què es contestaria?
Sí, per descomptat. Però no pel resultat sinó pel camí.
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
