La màgia fa embadalir el Kursaal

ALOMA VILAMALAMANRESA DIALOGANT AMB EL PÚBLICEl públic és un dels puntals de Magia Potagia, espectacle en què el mag fa col·laborar els espectadors constantmentJuan Tamariz va fer un seguit de números de la màgia més clàssica i no hi va faltar treure un conill d'un barretTampoc no van faltar-hi els jocs de cartes, l'especialitat del mag


El Kursaal acollia divendres un públic divers i variat. Des de nens fins a gent gran s'aplegaven al teatre per veure Juan Tamariz, un dels grans de la màgia. Tot el recinte era ple.
I no va decebre. Només sortir a l'escenari, la gent el va aplaudir amb entusiasme. Tamariz, de 68 anys, vestia amb una armilla negra, uns texans gastats, un parell de guants vermells i un barret de color lila. La seva fila extravagant anava de conjunt amb el seu comportament en escena. Divertit, informal i molt proper. El primer que va fer va ser dirigir-se al públic per demanar un voluntari que l'ajudés. "Tu, com et dius? Gregorio? Doncs així tu no". Els llums de la sala van mantenir-se oberts tota la primera part, en un diàleg constant amb el públic.
Amb un sentit de l'humor peculiar, Tamariz va fer diversos trucs màgics, la majoria clàssics. De seguida va començar amb les cartes, la seva especialitat. Sempre acompanyat de persones del públic, va encertar totes les que havien pensat. Una, fins i tot, a través del telèfon mòbil, per evitar veure la cara a la interlocutora. "Digues a la teva mare que sóc Juan Tamariz", deia el mag al noi voluntari per telefonar a algú perquè pensés una carta. "Si no em recorda, digues-li que al cine em coneixen com a Leonardo di Caprio".
Abans d'acabar la primera part, el mag va cedir l'escenari a Consuelo Lorgia, que la va presentar com "una maga colombiana que a mi m'encanta". La companya de Tamariz va fer un número, i després, de manera conjunta, els dos mags van fer telepatia, a través d'uns poders dubtosos, però molt divertits.
Un dels números que va fer vibrar el Kursaal va ser la recomposició d'un mocador que havia retallat un dels nombrosos ajudants del mag. Aquest, però, va rebre l'ajuda de tot el públic de la sala, que va cridar l'antiga fórmula Abracadabra, pata de cabra, assenyalant el mocador foradat, que es va recompondre miraculosament.
Tot i la seva edat, a Tamariz no se li escapen les noves tecnologies. Si a la primera part havia fet servir un mòbil, a la segona, per fer els seus jocs de cartes de màgia de prop duia una càmera i un projector per tal que els espectadors no es perdessin cap detall. Entre aquests jocs, el mag madrileny va explicar una història de centaures i sirenes, també per mitjà de cartes, però amb dibuixos dels éssers mitològics en lloc de cors i piques. Tamariz és, innegablement, un gran narrador d'històries. De fet, de les dues hores llargues (sense comptar el descans) que va passar dalt de l'escenari, tres quartes parts se les va passar parlant. El seu tracte amb el públic i les seves rèpliques enginyoses van fer que els espectadors no paressin de riure. En acabar, el Kursaal va aplaudir amb ganes, a parts iguals per la seva habilitat amb la màgia i per l'enorme simpatia que desprèn.
Els trucs sempre acabaven amb una melodia que cantava ell mateix, mentre tocava un violí imaginari, una de les accions entranyables que caracteritzen l'artista. "Un professor em va ensenyar que la màgia és per donar alegria, no perquè la gent t'aplaudeixi i et faci pujar l'ego", va dir abans d'acabar.