José Luis López Vázquez no tenia un nom glamurós. Ni un atractiu físic espectacular, precisament. Ni tampoc una veu profunda i sensual. No va seguir mai cap mètode de treball establert per fer els papers. Ni va seleccionar les feines per gestar una carrera professional modèlica. Malgrat tot, es va convertir en un dels actors més emblemàtics del cinema espanyol del darrer segle, com ho demostren el premi nacional de teatre del 2002 i el Goya honorífic del 2005. Però ningú no ho ha de posar en dubte: era un intèrpret excepcional, capaç d'una ductilitat sorprenent, hàbil per fer-te creure amb convicció propostes tan diferents i arriscades com les de Peppermint frappé, de Carlos Saura; Habla, mudita, de Manuel Gutiérrez Aragón; i La cabina, d'Antonio Mercero. Va protagonitzar pel·lícules tan bones com aquestes, i com Plácido, de Luis García Berlanga, rodada a Manresa (a la imatge), i El pisito, de Marco Ferreri, però amb la mateixa convicció i professionalitat amb què també va esdevenir un rostre imprescindible del gènere del destape, tot perseguint sueques per la costa i exercint altres actituds libidinoses. Va esdevenir un actor característic dels temps que li van tocar, dels bons i dels dolents. El dia que a l'estat espanyol el públic s'estimi el seu cinema i els seus intèrprets, miraran enrere i enyoraran l'indiscutible talent de López Vázquez.
