L'equívoc de la seva vida va merèixer tres llàgrimes i una convicció. Lluïsa Casas vivia plàcidament com a cap d'estudis d'un institut de Valldaura fins que l'avorriment i la necessitat de canviar d'aires la va empènyer a signar un contracte indefinit amb la dimensió desconeguda de la gran Barcelona. Sobre el paper, la nova destinació era un emplaçament interessant per trencar la rutina. Convençuda que el centre de secundària on volia recobrar la il·lusió s'alçava al barri d'Horta, va cometre l'error imperdonable de no agafar el plànol, de no adonar-se que era a un pas de lligar la seva existència a un barri perifèric, a l'altra banda de la muntanya, amb una carretera infame com a principal via d'accés i tots els tòpics de la marginalitat com a làpida de benvinguda. Desolada, va aterrar a l'IES Picasso de Torre Baró i va plorar. El temps just i necessari per armar-se de valor i jurar-se a si mateixa que se'n sortiria.
Sargint les costures d'una comunitat en risc d'exclusió, Lluïsa Casas s'ha acostumat a viure exi-gint l'impossible. L'aventura incerta d'una assignatura de teatre a la qual només es va apuntar un alumne va esclatar, poc temps després, en la meravellosa realitat d'un nombrós grup d'alumnes de totes les edats que cada dimecres i cada divendres van al centre cívic de la Zona Nord per assajar. Portes enfora, la realitat de Torre Baró és la d'un racó de Barcelona de població obrera i immigrant enclotat entre un turó, les cicatrius de les vies del tren i l'escalèxtric d'autopistes que entortolliguen el nord de Barcelona. Dins les parets de la sala El Mirall, el treball i la constància de l'heterogeni, divertit i apassionat grup que dirigeix Casas factura setmana a setmana un somni fet realitat.
La plaça Major de Manresa s'omplirà avui, a la 1 del migdia, amb la segona proposta de Carles Santos com a artista convidat de la fira. Un espectacle amb dos-cents cantants que el reconegut pianista i compositor va voler compartir amb el grup de teatre del Picasso. "Un suïcidi en tota regla", ha anat advertint en els darrers dies, no per desconfiança en l'èxit de la proposta com per la grandiloqüència de les característiques: dos-cents cantants de l'Orfeó Manresà, la Polifònica de Puig-reig i altres col·lectius del món coral, un text de Perejaume i la presència de solistes com la soprano Begoña Alberdi, el baríton Pep Ferrer i la mezzosoprano Claudia Schneider. Un gran homenatge a la tradició dels cors de Clavé amb els joves actors i ballarins de Torre Baró pel mig.
El llenguatge de la burocràcia horroritza Lluïsa Casas. "Els problemes me'ls conec tots", afirma rotunda, per això "cal passar a l'acció" en un barri dignificat amb nous equipaments, el metro, les rotondes, les façanes repintades i l'avinguda Vallbona que el connecta a la metròpoli. Dinant a la terrasseta del bar de l'Olga, Casas, ex-ballarina d'arrels cordoveses, en amena tertúlia amb Regió7, reconeix que "aquí, una bleda no duraria ni deu minuts". Els seus interlocutors diaris són nanos "espavilats, amb molt sentit de l'humor, ràpids en la rèplica". La conversa és àgil, la gestualitat de Casas desborda i la teatralitat de la seva expressió satura l'ambient d'una cordialitat vital per a la supervivència. "Guarda'm la bossa de mà a dins, maca, no fos cas que algú se n'enamorés", demana a la Mònica, una cambrera de 24 anys i un fill de 9.
Del barri al TNC
El fascinant viatge del grup de teatre de l'IES Picasso, que fins ara han compartit 200 alumnes, va començar el curs 2001-2002 amb Cançó de Nadal i Escenes d'Oliver Twist, espectacle aquest darrer que va acaparar premis a la mostra d'instituts de Barcelona i va merèixer elogis a la premsa. Des del primer moment, i mantenint aquesta premissa en els èxits posteriors, tots els muntatges s'han vehiculat en català. "Els nois i les noies són castellanoparlants, però no han manifestat mai cap inconvenient", explica Casas, culpable d'un enrenou majúscul que en els cursos següents va elevar l'espiral de l'èxit fins a cotes impensables. Escenes d'Oliver Twist va trepitjar el Poliorama i el grup es va acostumar a actuar en escenaris de primer ordre, com la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, el festival Temporada Alta, el SAT del barri de Sant Andreu, el CaixaFòrum... El gener del 2005 van començar a preparar Com si fos Bob, inspirat en la vida del ballarí i coreògraf Bob Fosse, i els premis i els convits van tornar a Torre Baró. Un muntatge de gran categoria que va guanyar dos premis novament a la mostra d'arts escèniques de Barcelona i va motivar la invitació del Círculo de Bellas Artes per representar-lo a Madrid, així com un intercanvi amb l'IES Ría del Carmen de Santander. Ni Romeu ni Julieta, fins ara la darrera creació de Lluïsa Casas, va reblar el clau. La història musical dels dos primers actes del text de Shakespeare, escenografiada en un barri de Barcelona, va ser distingida amb un premi FAD Sebastià Gasch d'arts parateatrals i el Ciutat de Barcelona 2008.
Un currículum d'impacte que no ha alterat la vanitat de Casas. "Jo no rescato ningú de res, ni el teatre no és la solució, les coses són molt més complexes que tot això. Faig un treball concret i, a partir d'aquí, el món és seu. Els falta perspectiva per valorar en la seva justa mesura tot el que passa, però s'adonen que les coses, si s'hi esforcen, poden ser diferents".
La disciplina és la seva veritat absoluta, condició innegociable per executar el treball "amb rigor i excel·lència, creant espectacles amb un mínim de dignitat. Això no és una guarderia", tot i afegir que "aquí es treballa en l'absència". Cada vegada que el teatre del centre cívic de la Zona Nord obre portes se sent orgullosa de les conquestes que el col·lectiu s'ha anat regalant a si mateix. "Ha vingut gent d'arreu de la ciutat a veure'ns, fins i tot d'escoles de barris com Sarrià i Sant Gervasi. Amb molta naturalitat". Se n'ufana en privat amb la mateixa consistència de valors amb què es recrea i tafaneja en les anècdotes dels viatges que han escampat arreu el bon nom del Picasso. La jove Elisabet García s'incorpora a la conversa i recorda "el momento AVE", el viatge en tren fins a Madrid que va significar per a tots una aventura impagable. "N'hi havia un que portava una galleda", explica Casas. "'Molina, ¿dónde vas con eso?', li vaig demanar. I ell, 'nada, profe, cosas mías'. El nano es posa molt nerviós abans de sortir a escena. No deu minuts abans, no, just en el moment previ. I vomita. Si no té la galleda a la vora, tot va a terra".
La plaça del centre cívic és un gran pati interior d'antipàtica presència, un espai desagradable a la visat. Dins la sala d'assaig, però, hi batega la vida. La ballarina professional Anna Criado intenta "ensenyar-los la tècnica necessària perquè puguin anar més enllà de la seva pròpia força, perquè vegin tota la potencialitat que tenen a dins". És una bigarrada combinació d'edats i expectatives que comparteixen la fe en el projecte que Conxita Rojas, professora de matemàtiques, i Lluïsa Casas, amb el suport de la direcció del centre, van parir per obrir una porta a la cultura i la convivència. Lluny de tancar-la, cada dia es fa més ampla i avui traslladen el seu univers creatiu i emocional a Manresa.
