la llengua de cruyfF

LLORENÇ CAPDEVILA
o em sembla malament que Johan Cruyff sigui el nou entrenador de la selecció catalana de futbol. El ressò mediàtic i la projecció internacional que poden arribar a tenir els partits de costellada de l'equip que representa Catalunya serà, a partir d'ara, molt més gran. És una manera més de fer que el nostre país aparegui als mapes -qüestió per la qual les comunitats acomplexades tenim una certa dèria- i, no ens enganyem, que se'ns conegui és també imprescindible perquè, a la llarga, se'ns reconegui com a poble.
Des del punt de vista esportiu, que Cruyff entreni un equip de futbol només pot ser beneficiós. Tampoc no és el primer cas d'un entrenador estranger que se situa al capdavant d'una selecció nacional. Fabio Capello, per exemple, entrena l'anglesa des del 2007. I segur que molts dels jugadors que fins ara anaven a les convocatòries amb més mandra que il·lusió, o que fins i tot buscaven excuses per no anar-hi -vull pensar que més pel fet que els partits són amistosos que no pas per cap tipus de desafecció-, a partir d'ara hi aniran més motivats.
El nomenament, però, ha causat certa polèmica; no pas pel fet que sigui immigrant (si alguna cosa hem demostrat els catalans és la nostra capacitat d'acollida, que fins i tot és d'origen immigrant el nostre president), o perquè sigui un mal entrenador (és un dels més cobejats del món); ni tan sols no se li pot retreure falta de compromís amb Catalunya (el 1973 va enviar fotos signades als empresonats de l'Assemblea de Catalunya, va ser el primer capità del Barça a dur la senyera al braçalet, va signar en favor del reconeixement de les seleccions catalanes i encara, l'altre dia, va declarar que era un "orgull" encapçalar el projecte); la polèmica s'ha originat perquè hi ha qui creu i defensa que l'entrenador d'una selecció nacional ha de parlar la llengua d'aquesta selecció. És clar que també hi ha qui considera que, des d'un punt de vista legal, la selecció catalana en té dues, de llengües oficials: el català i el castellà.
El problema de nomenar Cruyff, per mi, no és que sigui seleccionador nacional i no parli la llengua de la selecció, sinó que és algú que fa dècades que viu a Catalunya i no s'ha esforçat mai a aprendre'n la llengua pròpia. I aquest, com sabem, no és pas un problema exclusiu de l'artífex del Dream Team, sinó un mal endèmic, arrelat a la nostra societat. Una societat capaç de considerar com a "model d'integració" -en paraules de la secretària d'esport Anna Pruna, referint-se a Cruyff- algú que no parla la llengua del país on se suposa que s'ha integrat.
No es pot obviar que seria més beneficiós per a la salut del català que Cruyff comencés a parlar-lo, que no pas totes les campa-nyes institucionals dels últims trenta anys juntes!
Ell mateix, el dia de la presentació, va declarar que no li demanessin que "violés" -sí, sí, va dir violar!- una llengua que respecta. I jo li dic, sisplau, senyor Cruyff, no se n'estigui. Faci el que pugui, però no se n'estigui. Que parlar una llengua, encara que sigui malament, no ho és mai, una violació. Que quan es tracta d'una llengua minoritzada com el català la violació més flagrant és, precisament, no parlar-la.