Jordi Dauder (Badalona, 1938) s'ha forjat una prolífica carrera que comprèn pel·lícules, obres de teatre i sèries de televisió. A Catalunya va assolir la màxima popularitat amb Nissaga de poder (1996). Fa pràcticament onze anys que es va traslladar a Madrid. És un home polifacètic (ha escrit poesia, novel·la i contes) i també compromès socialment i en política.
El va sorprendre que li oferissin el premi d'honor del Festival de Cinema Negre de Manresa?
El recompte de l'any 2008 ha estat bastant important. Primer va haver-hi el Goya per Camino, després l'Acadèmia de Cinema Català amb el Gaudí pel paper protagonista d'Azaña. També el de la Unión de Actores, i l'homenatge de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida, en què col·laboro des de fa molts anys. Manresa va ser una sorpresa, perquè, com moltes altres ciutats de Catalunya, havia desaparegut de la meva vida. Sí que coneixia el Festival de Cinema Negre, encara que no havia pogut venir mai. És molt satisfactori que es recordin de mi, perquè els que exercim de quintacolumnistes a Madrid a vegades ens sembla que a Catalunya ja ens han oblidat. I també et commou que un festival petit com aquest et vulgui retre un homenatge.
Li reconeixen la trajectòria en el gènere negre. Realment n'ha fet tant, o és que els seus personatges són foscos i potents?
Més que cinema negre, he fet cinema de dolent. Quan he fet de bo? Poques vegades. És curiós com un actor dóna una imatge determinada i, finalment, et tanquen una mica. I m'agrada molt la comèdia. Faig malament de dir-ho, però crec que faig bé la comèdia. Però així és la vida, i t'ofereixen més aviat papers d'home dur o corrupte. En fi, papers molt difícils.
En l'oferta de papers hi té a veure el físic o, en el seu cas, una veu característica?
La veu la pots modificar molt. Jo suposo que per començar un director et veu d'una certa manera, un altre veu el que has fet i diu: "doncs està bé, és un home que té bona pinta, i potser sembla que pertany a una classe més aviat burgesa, d'un home de negocis, que pot ser al mateix temps sicari..." .No sé el que hi veuen. Perquè jo sóc d'esquerres, o sigui que...
Potser aquesta és la gràcia?
Ja he fet entre 60 i 70 pel·lícules, no en porto el compte exacte, i he fet coses molt entranyables, de personatges febles. M'interessa molt treballar allò que jo no sóc. I, és clar, tots els papers durs no tenen res a veure amb mi, i és una recerca interessant. L'altre dia una senyora em deia: "l'he vist a Camino fent de dolent". Però no, jo hi feia de capellà, era ella la que tenia el cap que el personatge era dolent.
Camino li va donar el Goya. És el màxim per a un actor?
No crec que representi el màxim. El màxim és la feina ben feta però, per què amagar-ho, també és una satisfacció personal. A més, va ser molt especial perquè és una pel·lícula en la qual hem posat tots molt, que és una història inspirada en fets reals, que posa el dit a la nafra a un tema que és encara tabú. Tenim una democràcia que ha de madurar molt, i hi ha temes que no es poden tocar, com l'església, els militars, el franquisme, la memòria històrica, les tombes. Suposo que ho superarem algun dia.
Els premis li han portat feina?
No (rotund). Però no estic a l'atur. Faig gira de teatre amb la Vicky Peña i també estic escrivint.
.jpg)
Vídeos de TVM
