´Realment, a Urgències cada dia és de bojos´

TONI MATA I RIU | MANRESA Maria Teresa Torm (Manresa, 1944) n'ha posat un grapat per escrit en un llibre, Memòries d'una treballadora social hospitalària (autoeditat), que reivindica la tasca duta a terme pel gremi.

Què hi fa una treballadora social escrivint un llibre?
La meva és una professió que ha escrit molt poc. Jo ara ja estic jubilada, però m'adono que el nostre treball no es coneix gaire. Amb aquest llibre, a més de tancar una etapa de la meva vida, vull divulgar la feina que duen a terme els treballadors socials.

Quina és la tasca d'un treballador social?
Es tracta d'ajudar cada persona a trobar per ella mateixa la solució a un problema més o menys important que té, amb els recursos socials. Dins d'un hospital, el problema de les persones és la salut.

Així doncs, a Sant Pau, vostè...?
Em dedicava a l'atenció a la família i al malalt. Els ajudava a acceptar la malaltia i a trobar una sortida. No tothom té algú que s'ocupi d'ell quan surt de l'hospital, perquè no hi ha cap família a la qual recórrer o aquesta està desestructurada. Aquests casos són minoritaris, però són els que més feina et donen.

Moltes de les vivències que relata al llibre són dels seus primers anys a Sant Pau. Pel que explica, fa la impressió que el tracte del metge amb el pacient ha perdut sensibilitat.
Hi ha professionals que no l'han abandonat la sensibilitat, però en general sí que, una mica, s'ha anat perdent. Però això passa a moltes empreses, a la societat en general.

Burocràcia, tecnificació...?
Sant Pau és un hospital molt gran, en una ciutat gran... la feina s'ha anat mecanitzant, es deshumanitza. Molta tecnologia nova, però no s'escolta tant el malalt.

La tecnologia, però, ajuda els metges a fer millor la feina?
Sí, però el tracte humà ajuda a diagnosticar millor. I, per tant, a poder curar millor els problemes. La informàtica ha de ser un complement, no un substitut. En algunes promocions de metges joves em trobava que no consideraven necessari que calgués implicar-se tant parlant amb el pacient.

Implicació! Un dels casos més sorprenents que explica al llibre és el de l'Agnès, una noia que va acudir a l'hospital i, després de la reticència inicial, li va explicar que l'explotaven sexualment. L'endemà al matí va desaparèixer i vostè va agafar el cotxe i es va presentar a la casa on se suposava que havia d'estar. Allí, segons narra, la van rebre amb poca simpatia i li van recomanar que marxés. Cal anar tan lluny en la seva feina?
Els primers anys d'estar a Barcelona, jo vivia sola, la meva existència estava abocada a l'hospital. Després, quan vaig tenir parella, i més tard quan vaig ser mare, aquesta situació va canviar. Quan s'acaba l'horari has de marxar. No sóc una superdona! De l'Agnès no en vaig saber mai més res.

Una altra anècdota és la de la Mara, una noia de Síria que, tot i pertànyer a una família rica, se sentia molt sola i desgraciada i es va intentar suïcidar.
Quan va sortir de l'hospital se'n va anar al seu país. Al cap d'unes setmanes vaig rebre una carta d'ella en què em demanava de venir a Barcelona a viure amb mi. Dir-li que no va ser un mal tràngol.

Molts dels capítols del seu llibre comencen recordant que aquell dia o aquell altre era un dia de bojos a Urgències. Tan trepidant era el ritme quotidià?
Ha, ha, ha... Realment, a Urgències cada dia és de bojos. Després, un cop em van passar al servei de cardiologia, la situació va canviar.

Una altra característica sorprenent de molts capítols és que, en un ambient tan propens a la tristor i la tensió, vostè explica que reien.
A Urgències, si no hi hagués aquesta compensació humana, seria impossible tirar endavant. Per a mi, l'hospital va ser com una segona casa, una altra família, i hi vaig conèixer gent molt maca amb qui vaig fer amistat. Jo sempre vaig trobar un bon ambient de treball a la feina. M'hi vaig sentir molt feliç i molt realitzada.

Li va costar jubilar-se?
Em vaig plantejar que no fos un drama. La vida, després de treballar, continua.

Com superava els mals moments?
Sempre vaig tenir el suport dels companys.

Era una feina esgotadora?
I tant. Ara, a vegades trobo a faltar la feina, els companys, i m'agradaria tornar-me a posar la bata blanca... però només un parell d'horetes. No tornaria a fer una jornada sencera per res del món! La jubilació és fantàstica.

Algunes situacions que explica afecten nens.
Un nen malalt és la situació més injusta que hi ha. Per naturalesa, els nens han d'estar sans, córrer, jugar... Quan un nen es mor, et quedes molt tocada. La majoria, però, se'n surten, i la compensació és molt gran.

Una altra de les seves pacients encara la visita de tant. Això també compensa?
La Carolina, tenia sis anys i va venir a l'hospital per una qüestió del cor. Se'n va sortir i es va llicenciar en dret. Quan ve a Barcelona em passa a veure.