L´inici i el final de totes les coses

ALOMA VILAMALA | L'ESTANY e


l claustre de Santa Maria de l'Estany va ser l'escenari, ahir, de la representació d'Eva i Adam: el darrer Gènesi, un espectacle pensat especialment per al Cicle de Drames Litúrgics Medievals al monestir de Santa Maria de l'Estany. La d'ahir va ser la quarta edició, i l'any que ve se celebrarà la darrera.
Una setantena de persones es van acostar al monestir per veure un muntatge que va crear expectació i que s'iniciava amb les paraules del gènesi: "Primer Déu va crear el Cel i la Terra". Curiosament, però, la persona que les pronunciava era una dona embarassada, encara que tradicionalment tots els drames litúrgics medievals haguessin estat sempre escenificats per homes. Unes quantes pomes queien del pis de sobre. Tot i que les paraules que deien els actors eren antiquíssimes, la proposta era imprevisible, diferent i innovadora. I aquest era un dels objectius de Marc Artigau i Josep Maria Miró, els dos directors i dramaturgs que han concebut l'espectacle: actualitzar, en el fons i en la forma, les paraules. És per això que la proposta no era un simple recital de textos. La part teatral del muntatge tenia dansa i música per tal d'il·lustrar unes idees que han resistit el pas dels segles. Amb la música, especialment, es va voler transmetre la gran reflexió: el com i el per què de la vida i de l'existència, com comença tot i com acaba tot. El misteri de la vida. Per mostrar aquesta idea, el vestuari dels músics: de negre la noia (cantant) i de blanc el noi (músic). Els textos bíblics del Gènesi i l'Apocalipsi eren la base d'un espectacle que, en la dramatúrgia, però, recorria a autors com Joan Maragall, Palau i Fabre i el mateix Marc Artigau, dramaturg del muntatge.
Tres actors duien el pes de l'obra: Adam (Josep Puig), Eva (Maria Vera) i una tercera actriu (Gemma Brió) que lluïa un embaràs que encaixava en el muntatge com anell al dit. Els textos que recitaven comptaven amb els moviments del jove ballarí Jesús Sanz i la música en directe: Natan Paruzel es va encarregar dels instruments (primer un violí, després, un sintetitzador i un portàtil) i la manresana Marta Valero va prestar la seva veu, primerament com a instrument musical, i a mesura que avançava l'espectacle, també estripant-la i fent sorolls i onomatopeies.
L'espectacle s'enfosquia i agafava dramatisme amb l'arribada del judici final. Sense allunyar-se del claustre, l'espectador havia fet un recorregut des de l'inici fins al final de l'existència en què els actors transmetien l'angoixa i l'agonia, que contrastava amb la bondat de Déu transmesa en el Gènesi. Els actors van saludar finalment, enmig d'una audiència que va aplaudir amb ganes l'esforç que havien fet per vèncer el fred que envoltava el claustre.
Tot i ser un espectacle amb unes característiques molt concretes que perdria força si es fes fora d'un recinte com un claustre, la jove companyia no descarta poder-lo portar a d'altres escenaris. I l'any que ve l'organització tornarà a demanar-los complicitat per al darrer drama litúrgic. I ja en seran cinc.