El 14 de desembre de 1979 es publicava al Regne Unit London Calling, el tercer àlbum de The Clash. Als Estats Units no ho faria fins al gener de 1980, la qual cosa al tancament de la dècada permetria a Rolling Stone classificar aquest doble LP com el millor disc dels 80. Trenta anys després, pocs dubten de l'enorme influència que ha tingut en la història del rock.

Els Clash encarnaven l'activisme i la militància en oposició al nihilisme dels Sex Pistols. La ràbia davant el no futur es traduïa en posicions diferents dins del punk.

A més de l'actitud, de London Calling cridava l'atenció la seva varietat de so. A més de punk-rock tenia rockabilly (Hateful), pop discotequer (Lost in the supermarket), ska (Wrong 'em Boyo) i reggae (Revolution Rock, The Guns of Brixton), un estil que per aquella època provava també amb èxit el trio The Police.

A la coberta, una imatge impactant que la seva autora, la fotògrafa Pennie Smith, va voler descartar per desenfocat: hi apareix el baixista dels Clash, Paul Simonon, a punt d'estampar la seva Fender Precision contra el terra del Palladium de Nova York, el 21 setembre 1979. Joe Strummer convèncer Smith que aquella havia de ser la imatge de portada, i dècades més tard la revista Q la va designar com la millor de la història del rock, en retratar "un moment de total descontrol". Tant que Simonon es va penedir d'haver destrossat aquell baix: "Si hagués estat intel·ligent hauria trencat el de recanvi, perquè no era tan bo com el que destrossi". Avui l'instrument, amb el pal trencat, s'exposa al Museu del Saló de la Fama del Rock and Roll, a Cleveland, Estats Units.

L'emblema d'aquell doble àlbum amb 19 talls venut a preu de senzill era el tema d'obertura, London Calling, parcialment inspirat per l'accident nuclear de Three Mile Island, ocorregut el març d'aquell any. La tornada sembla premonitori, per allò del canvi climàtic: "L'edat del gel s'acosta, el sol es fa més forta. Es espera un col•lapse i el blat creix més fi. És un error nuclear, però no tinc por perquè Londres s'ofega i jo visc al costat del riu".

El més semblant a un hit comercial eren els temes Lost in the supermarket i Train in vain, i el més interessant per als espanyols estava en Spanish Bombs, una cançó inspirada en la Guerra Civil i que feia esment a Federico García Lorca, a la Guàrdia Civil i a la Costa Brava, a més d'incloure una tornada en català macarrònics: "Yot'quierroyfinito, jo et querda, oh ma cor" (sic).

Moltes de les cançons es van gravar amb una o dues preses a les ordres del productor Guy Stevens, un tipus amb problemes d'alcohol i drogues- va morir dos anys després, a l'edat de 38, per una sobredosi de medicaments- que solia llançar cadires i escales de mà en l'estudi per crear tensió.

La influència del doble àlbum, que va vendre dos milions de còpies i que ara es reedita amb extres, va ser notable en el rock, encara que els 80, paradoxalment, es caracteritzen pel pop de sintetitzadors, la moda i el videoclip. Un dels grups que ha invocat l'influx del grup de Strummer i Jones va ser U2. Bono ha dit que el millor concert al qual va assistir en la seva vida va ser el dels Clash a Dublin el 1977: "Va ser com si arribés l'Exèrcit Roig, en una freda nit d'octubre, per imposar una nova revolució cultural, el punk-rock . Botes militars i olor de sofre ", va declarar al diari The Guardian. "The Clash van ser la més gran banda de rock, van escriure les regles per U2", va afegir Bono a la mort de Joe Strummer, el 2002.

Més a prop, Julián Hernández clama que "per favor, ens alliberin de London Calling". El líder de Siniestro Total considera que la influència d'aquest àlbum suposa encara una pesada llosa: "Ens ha fet molt de mal en la mesura que és el millor disc possible el 1979. No s'ha d'infravalorat però tampoc sobrevalorat, cosa difícil amb un disc com aquest, que va canviar la història de la Humanitat".

Hernández explica aquesta aparent contradicció: "London Calling és el gran disc, com el Sgt Pepper's en els 60. Conec Mick Jones, vaig tocar amb ell i amb Strummer, i després d'aquest disc es van creure omnipotents-assegura-. M'encanta Sandinista!, però hauria tirat dues (de les seves tres) elapés a les escombraries. Aquest disc va donar la raó a Manu Chao perquè es posés un barret de peruà ". Tot i que van afusellar la portada de London Calling en el seu single Sexo chungo, per als gallecs van ser més influents dels Dead Kennedys, o això afirma Julián: "Per lletres i per muntatge, els Dead Kennedys eren infinitament millors. Els Clash van ser un gran negoci de CBS, ara Sony. Mick Jones deia que el cretí de Paul Simonon estava a la banda perquè era guapo. No sabia tocar, era Jones el que componia les línies de baix. No obstant, els Dead Kennedys van tenir clar que mai es vendrien".

El mateix líder dels Dead Kennedys en aquella època, Jello Biafra, coincideix amb Julián Hernández en ser preguntat per London Calling. Sosté que a Amèrica es va dissimular el seu costat polític i van ficar als Clash a l'star-system.

"Els venien com herois del rock, just contra el que ens trobàvem el 1977", argumenta Jello Biafra. "En certa manera es van convertir en un model de què no fer en cas d'èxit. Strummer va dir que la raó per la qual Sandinista! Era un disc triple era perquè 'la competència' havia tret un doble. La competència a què es referia era Bruce Springsteen. "