El Nobel furtat a Trueta, la fal·lera de Gil-Vernet per la caça, la decadència del cognom Dexeus i el suïcidi de Puigvert són quatre detalls que el periodista i escriptor Genís Sinca (Manresa, 1970) treu a la llum en el llibre Vida secreta dels nostres metges (Angle Ed.), un treball de recerca del rostre íntim d'una quinzena de grans noms de la medicina catalana del segle XX. L'autor presentarà el volum avui a Barcelona, en un acte que tindrà lloc a les 7 de la tarda a la Casa del Llibre amb la presència de Lluís Racionero, i el 7 de gener a Manresa de la mà del Premi Bages de Cultura, Lluís Guerrero.
Quinze capítols per a quinze "gegants", tal com vostè els descriu. Un dels episodis més sorprenents és que Josep Trueta no va rebre el Nobel del 1975, que tenia centenars d'adhesions arreu del món, per pressions de l'espanyolisme més ranci. Per què creu que d'aquest tema se n'ha parlat tan poc?
Tot preparant el llibre, vaig anar a veure la seva filla, Amèlia Trueta. Quan ja era a la porta per marxar, com qui no vol la cosa, em va comentar que del tema del Nobel, si de cas, no en digués res. És molt significatiu. Quan va ser a Oxford, durant un exili que va perllongar divuit anys, Trueta va travar amistat amb el pensador gallec Salvador de Madariaga. Trueta se sentia catalanista, mentre que Madariaga tenia criteris totalment oposats. Les dues famílies també es van fer amigues, estiuejaven... Molts anys després, es va proposar Trueta pel Nobel. La seva candidatura era molt ferma. Però donar un guardó així a un català l'any 1975... a una persona que molts anys abans havia escrit el llibre L'esperit de Catalunya. Hi va haver pressions, fins i tot, de la corona espanyola. I Madariaga es va oposar totalment que el Nobel fos per a Trueta, per al seu company.
Amb aquests amics no calen enemics.
Els catalans no hem tornat a tenir una oportunitat així. Però a vegades també cal fer l'exercici de posar-se en la pell dels altres. Suposo que les seves filles van preferir deixar córrer el tema abans de perdre una amistat de tants anys. L'exili va ser molt dur per a elles, i la mare va tenir depressions.
La guerra civil i el franquisme travessa l'existència de la quinzena de biografiats. Què tenen en comú aquests metges?
Eren, són, uns genis. Gent que vivia pel seu ofici, personatges monomaníacs. Trueta estava obsessionat pel catalanisme, Puigvert per fer-se propaganda, Dexeus per portar els parts a les clíniques perquè estava fart de veure morir dones a les quals ajudava a parir als seus domicilis... La vida i la mort estaven molt a prop. Ara, segons de què, és difícil morir-se. Eren metges les vint-i-quatre hores... Puigvert va deixar plantades les seves tres esposes la nit de noces per atendre pacients. Ara, si truques a un metge divendres a la tarda, ja fa camí a l'Empordà o Puigcerdà.
Els retrats que vostè fa de tots ells uneixen l'admiració per la seva tasca professional, els descobriments que van fer, amb la revelació d'una vida personal no sempre equilibrada i convencional.
A un home com Puigvert, un personatge excessiu, monstruós en el seu quefer, se l'havia de tractar periodísticament de la mateixa manera. Aquest metge que s'autoproclamava el millor uròleg del món era un republicà que va acabar departint amb Franco! Però, com la resta, complia a la perfecció amb aquella genial frase de Cioran: "la vida, do funest". Puigvert, quan va veure que perdia el control de la seva fundació, es va intentar suïcidar, però va prendre uns comprimits de sublimat corrosiu que estaven caducats. Se'n va sortir, però va tenir problemes renals. La vida, fins i tot la pròpia, tenia un valor relatiu.
Aquests noms que cita, i d'altres com Joaquín Barraquer, Agustí Pedro-Pons i Ramon Sarró, són referents indiscutibles de la medicina. En quines condicions treballaven?
No es paraven a debatre qüestions morals. Treballaven en la il·legalitat perquè, senzillament, no hi havia lleis per allò que feien. Davant d'un ronyó danyat, Gil-Vernet va decidir que era millor ubicar-lo al mateix costat que el que estava sa en comptes de llençar-lo. D'això fa quaranta anys i el pacient encara viu. El mateix doctor va fer proves amb centenars de gossos a Terrassa, fins al punt que es va crear una certa alarma pels nombrosos cans que desapareixien. Abans de realitzar el primer trasplantament de ronyó, Gil-Vernet i el seu equip van estar experimentant amb lleons al zoo. Llavors anava la gent a veure'ls i deia: "estan ensopits, que estrany". A mi no m'estranya: aquelles bèsties eren autèntics Frankensteins!
No deuria ser fàcil fer avançar la medicina en el franquisme.
Gil-Vernet va fer front als recels dels seus col·legues de professió, a una dura campanya de la premsa i a un judici per apropiació indeguda d'òrgans. Catalunya ha tingut metges que van ser eminència mundials, i sovint treballaven en unes condicions impensables avui en dia. Al Clínic hi havia una infermera responsable de matar les mosques. Als soterranis corrien les rates... I, tot i això, es feien proeses.
Com s'ha rebut el llibre?
M'han comentat alguns metges que ja era hora que algú els radiografiés des de fora. La mèdica és una professió molt endogàmica, i els metges són molt criticaires, amb enveges, recels, competitivitat... La gent ha perdut el respecte als metges, i jo m'he sentit amb una enorme responsabilitat. Calia tractar les intimitats amb delicadesa. Però sense callar. Si Barraquer se sent orgullós de tenir una fotografia de Franco dedicada a la seva clínica, on viu, ho he de dir perquè d'aquesta manera s'entenen molt millor els personatges.
Reivindica no tan sols el llegat sinó la dimensió pública d'aquests metges?
Són persones amb una gran intuïció. Joan Uriach, quan encara no tenia els trenta anys, va adonar-se que la gent anava més en cotxe i, per tant, es marejava més. Va estudiar el medicament que l'exèrcit dels Estats Units donava als seus soldats en el desembarcament de Normandia, la Dramamina, va mantenir els principis actius i va fer un medicament més suau i efectiu, la Biodramina. Mig segle després, encara és líder de vendes.
03:14
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
