TONI MATA I RIU | MANRESA
L
a provocació implícita en el títol revifa com les flames d'un incendi en cadascun dels set desconcertants relats, set contes morals que devasten tot el que troben al seu pas. La triple funció que el Teatre de l'Aurora d'Igualada va programar per aquest cap de setmana de l'obra Contra el progrés va sobtar i va agradar a parts iguals. Precedit per un èxit impensable -s'ha representat a Alemanya, França i Xile i està a punt de fer-ho a Grècia i Suïssa- però sense grans propagandes mediàtiques, el text del dramaturg manresà Esteve Soler que a Catalunya escenifica la companyia Teatre al detall continua foradant la consciència dels espectadors, que, en petites dosis, s'escampen pels patis de butaques d'aquelles sales que tenen la gosadia de programar-la.
Contra el progrés és pura ironia de principi a fi i de dins enfora. No només va ser escollit entre 646 textos d'arreu d'Europa en el festival de Berlín del 2008 sinó que amb el pas dels mesos el seu ressò ha anat creixent com un riu que en el tranquil discórrer cap el mar es va alimentant d'afluents que l'enriqueixen fins que el cabdal amenaça amb desbordar-se. Els arguments que presenta l'obra, que va fer temporada a la Sala Beckett de Barcelona fa justament un any, són una mirada lúcida i punyent a una contradicció: el progrés tecnològic no sempre ha anat de bracet del seu homònim ètic. En la tecnificada societat occidental del segle XXI, l'era del consum com a forma d'oci, la deshumanització és la gran amenaça de les relacions, tant les que emanen de les jerarquies de poder com les que teixeixen les persones entre elles.
Esteve Soler no perd el temps convertint l'escenari en un tribunal: la seva escriptura se centra en l'exhibició impúdica dels temps que corren, un instant de la història que es debat entre precipitar-se en l'abisme de la tirania global -social, comercial i política- o reformular de cap a peus el mateix concepte de comunitat. I així ho va entendre el públic que va assistir a la funció inaugural de divendres a la nit i que va obligar els magnífics Xavi Idáñez, Txell Botey i Dani Arrébola a sortir a saludar en més ocasions de les que marca el protocol. Sense passar-se de frenada convertint les escenes en proclames apologètiques, Contra el progrés manifesta la preocupació per la falta de virtuts morals del progrés. Les set històries s'encadenen una rere l'altra per parlar de l'angoixa i la insatisfacció de milions de ciutadans segrestats pels virtuosos pecats del consum i una escala de valors que ha fet de l'avaricia ambició, davallant cap a la insensibilitat. Fins al punt que l'amor s'estipula en contractes. No és en va que la protagonista d'aquesta escena assegura al seu exmarit que "n'hem dit amor a la nostra amistat, però tampoc no cal fer-ne un drama". Una frase gens ingènua i amb càrrega explosiva incorporada: fins allà on la nostra capacitat predictiva és capaç d'estendre's, la humanitat reclama una revisió urgent perquè a l'altra banda de l'horitzó la incertesa és inquietant. Com ja avisava Mafalda, sembla mentida com ha progressat la tècnica de l'home i que poc ho han fet les seves intencions.
01:10
