Cadires ocupades i gent dreta. A les 8 del vespre de dijous, la llibreria Petit Parcir de Manresa no mostrava l'aspecte d'un establiment que espera l'hora d'abaixar la persiana. Menys en un febrer congelat. Massa gent a dintre en una nit molt freda. Però es presentava el llibre de la manresana Zulima Martínez (1972), Malas, malísimas (DeBolsillo, Random House Mondadori), un desembarcament literari amb tots els tes i uts (30.000 exemplars a la venda), i dijous ella i la seva criatura celebraven la festa a casa. Com en els millors casaments, la núvia es va fer esperar els deu minuts de rigor i, acompanyada de la seva padrina (l'agent literària Maru de Montserrat, d'International Editors), va arribar de negre. Amb els ulls oberts de bat a bat sorpresa per la gentada, va demanar disculpes, es va mossegar els llavis, va repartir petons i somriures i es va asseure.

Nerviosa i agraïda, va tapar aquell cuc de la intranquil·litat que remou la panxa parlant de les cinc dones que li han permès debutar en la literatura. Una estrena "interessant", en paraules d'Antoni Daura, de la llibreria Parcir, "lluny de la contenció" que viu el sector. Talent, intel·ligència, frescor. Tres adjectius de Maru de Montserrat cap a una escriptora que, va dir, "trenca tòpics". Del chick lit? En cap moment no va sortir l'etiqueta d'un gènere que mou milions de lectores (i alguns lectors). Sí, però, dels beneficis que provoca la lectura de Malas,malísimas i això és, segons l'agent literària, "la reconciliació amb el gènere femení". Martínez ha debutat amb el segell de referència de llibres de butxaca (el que s'emporta entre el 65 i el 70 % de les vendes) i per a Maru de Montserrat el que s'espera del llibre (va sortir a la venda fa un mes) és "gaudir-ne i recomanar-lo".

"Estic nerviosa", corroborava la protagonista. Però traient del barret desimboltura, Martínez va parlar d'un llibre en el qual tothom, poc o molt, ha tingut cabuda. Picades d'ullet a les amigues ("frases robades mentre preníem un cafè") i noms propis als soferts primers lectors. Reia quan explicava com escenificava el que escrivia perquè, en definitiva, "estava sobrehormonada amb cinc dones dins meu". Va parlar de l'Ángela, la veterana. Una dona madura amb un passat inspirat en una tieta àvia seva que va viure a Argentina i que va tornar, embolcallada de misteri, el 1982 ("te'n recordes, mama, el Mundial, el Naranjito"). Ara seria una dona feta a ella mateixa; abans, una dona, com a mínim, rara. De Gala, la protagonista fashion; Cloe, l'emprenyada; Ingrid, l'etèria; i Aya, la més franca. Novel·la feminista? No. Femenina?, es va preguntar ella mateixa. "Sí, no hi surten homes, és cert. Això ho canviaré a la propera". Va recordar que escriure la novel·la li va servir per desemboirar el cap de la tesi, dedicada a la negritud en la poesia de Leopoldo María Panero, i que s'ho havia passat molt bé. I va llegir un paràgraf de Malas, malísimas on l'aparença sempre és "ideal de la muerte". Tot plegat, un petit aperitiu per passar al banquet: la signatura de llibres. Una cua llar- guíssima que va fer tancar la llibreria molt més tard que de costum. Ja sense nervis, però amb cara d'incredulitat, respirava. I firmava. A fora, la nit ja estava sota zero.