EFE
La pel·lícula "Áyami", candidata als Oscar és una crua història de conflictes i violència en un suburbi de Yafa, un localitat d'Israel. La candidatura obre les portes de Hollywood a dos directors novells i a un ampli repartiment d'actors amateurs.
El suburbi d´Áyami, al sud de Yafa (adjacent a Tel Aviv), serveix al film d'escenari per a una trama de venjança, crim i drogues que els seus directors i guionistes, el jueu israelià Yaron Shania i l'àrab-israelià Scand Copti , fan servir per descriure hàbilment la cruïlla de conflictes i enfrontaments a la societat israeliana.
Les hostilitats entre àrabs i jueus, entre musulmans i cristians, el masclisme o el menyspreu dels residents dels territoris palestins cap als àrabs que van quedar en territori israelià després del naixement el 1948 de l'Estat jueu i que avui tenen ciutadania israeliana, són alguns dels temes tractats a la cinta.
També queda reflectida la tensió entre la Policia i l'Exèrcit, el xoc entre els més grans i els joves, o el conflicte sempre latent de l'ocupació dels territoris palestins, que està darrere de drames com el control militar, la immigració il·legal, la pobresa o la por.
Tot això té com a marc el barri d´Áyami, situat a pocs metres de la costa mediterrània i en el qual es barregen nous i luxosos habitatges amb tradicionals edificis de pedra palestins de dos segles d'antiguitat i amb cases ´barraques´.
El codirector reconeix que "alguns espectadors surten de la pel·lícula pensant: 'Veus? Els àrabs són violents i no es pot confiar amb ells', però molts altres surten amb una altra perspectiva, entenen què és el que hi ha darrere de la violència que veuen a la televisió i als diaris".
La cinta, rodada en àrab i en hebreu, és la tercera consecutiva (després de Vals amb Bashir i Beaufort) que porta a Israel a ser finalista per a la millor pel·lícula de parla estrangera als Oscar, que es disputarà el proper 7 de març amb pel·lícules com la peruana "La teta asustada", de Claudia Llosa, i l'argentina "El secreto de sus ojos", de Juan José Campanella.
La seva elaboració ha seguit un llarg procés de set anys, en el que han participat més de 150 actors no professionals.
El resultat final, gravat en 23 dies amb dues càmeres, és una font de satisfaccions per a l'equip, que ha vist premiats els seus esforços amb nominacions i premis a Cannes, Venècia i Tessalònica, un recorregut culminat amb la nominació als Oscar.
Per Shani, un dels grans mèrits del seu primer llargmetratge és que "les actuacions són molt poderoses".
"Els actors no van rebre el guió abans d'actuar, i no sabien passaria, però estaven molt identificats amb el seu personatge i reaccionaven exactament com posava al guió, encara que amb les seves pròpies paraules", explica.
"A la pel·lícula ningú plora perquè li hem dit que plori. Tot estava improvisat, els construíem una situació i a partir d'aquesta havien de reaccionar. D'aquí la força de la interpretació", afegeix.
Shani veu "difícil" fer-se amb l'Oscar, una cosa que mai ha aconseguit el cinema israelià, però assegura estar feliç ja amb la nominació.
