Dos parts de cop. Roger Mas treu avui el seu nou disc després de ser pare, ara fa tres setmanes. Se'l veu il·lusionat parlant de les dues experiències: de La casa d'enlloc, i de l'Amèlia. Un nom que ve d'una cançó popular, una mica trista, El testament d'Amèlia, sobre una mare que enverina la seva filla per quedar-se amb el seu gendre. "És ben bé que no hi havia Ventdelplà llavors. Tot el marro era a les cançons. Crec que no li cantarem fins que no sigui major d'edat", diu el cantautor. "Amèlia és un nom bonic per a una nena, i també sona com si fos d'àvia". Una mescla de tradició i modernitat, una línia clara que defineix Roger Mas.

Després de musicar Verdaguer i recuperar cançons tradicionals a Les Cançons Tel·lúriques, ara torna als temes propis.

En cap moment no m'he plantejat fer lletres comparables a Verdaguer, és impossible. Com les melodies tradicionals, que han passat el sedàs dels anys i els segles si han arribat aquí és per alguna cosa. Tenia ganes de fer el que sé fer, sense pretendre res. El més important és l'autenticitat en tant que reflecteixi la personalitat d'un artista.

Ho aconsegueix?

Jo ho intento. I em sento molt identificat amb el que faig, per tant crec que aquest punt d'autenticitat hi és, tot i que no sigui un valor objectiu. Però és important que el que escrius i la manera com ho transmets sigui el màxim de personal possible: és el més interessant de les persones.

Es despulla en aquest disc?

Una mica, i això cohibeix més que cantar Verdaguer. Els seus versos són més profunds, però la sensació de striptease hi és quan cantes els teus temes. Suposo que els que ens dediquem això tenim un punt d'exhibicionistes, si no ens quedaríem a casa.

El nou disc connecta amb els treballs anteriors a Les Cançons Tel·lúriques?

Sí. En certa manera he agafat de cada disc els elements que m'agraden per ficar-los en una bosseta, llançar-la a l'aire i recollir el que cau, al mateix moment que vas caminant endavant. En cap cas no és un recopilatori, sinó que després de 14 anys de carrera tenia ganes de remirar els discos, encara que no sigui d'una manera conscient, i ajuntar el que més m'agrada amb el cap on vaig. Començo a tenir un passat. I el passat no és res de què s'hagi de fugir, s'ha de mirar endavant tenint-lo present. És la mateixa idea que a Tel·lúriques, posar els peus a la tradició per llançar-te cap a algun lloc.

I cap on va Roger Mas?

Ara mateix estic molt despistat. Em trobo en una confusió agradable, tot el que m'està passant és molt bonic. Després d'anys de treballar hi ha uns fonaments que ja són a lloc, i ja tinc per sempre, però hi ha altres fets que em continuen despistant. Ho visc d'una manera divertida. Si hi ha alguna cosa que et confon, és perquè hi ha alguna cosa que no acabes d'entendre. I això és bon senyal.

L'ha influenciat ser pare?

Encara no ho sé. El disc el vaig acabar abans que nasqués l'Amèlia. Ho anirem descobrint.

D'on ha partit per crear nous temes?

Hi ha cançons que ja fa temps que fem, perquè les Tel·lúriques va ser un treball llarg. Hi ha temes del disc que són d'abans i tot. Els últims són els que m'agraden més. Són fruit de la pressa, d'un moment en què et poses en situació perquè passin coses. Es pot deixar passar el temps i que la inspiració vingui quan vulgui, però també està bé forçar la situació perquè la inspiració aparegui. T'hi has de concentrar, atrapar-la mentre hi és. El dolor de la bellesa és fruit d'un d'aquests moments. És la lletra de què estic més satisfet.

Per a aquesta cançó disposa d'una cobla.

A mi ja m'emociona la música de cobla mal tocada i desafinada. I la Cobla Sant Jordi són una meravella de músics. Sentir una cobla com si fos música clàssica és fantàstic. Amb ells vaig entendre que la música de Morricone sona com sona perquè la interpreten músics clàssics, que intenten fer música popular i no poden evitar tocar bé.

I d'on ve el títol, A la casa d'enlloc?

És un doble homenatge. Per un costat, els temes Despertar i La caseta d'enlloc, les dues primeres cançons, van començar sent un homenatge a Pau Riba i a Sisa, els meus grans referents als primers discos i a l'adolescència, i han acabat sent un homenatge a tota la Nova Cançó. La lletra és un collage de títols de Pau Riba, Sisa, Pep Laguarda, Ia i Batiste, Pi de la Serra, Llach... És una mena de Qualsevol nit pot sortir el sol, salvant les distàncies. Per altra banda, és un homenatge a l'empenta dels meus primers discos. A vegades em fan vergonya, per les desafinades i per sons amb la veu que ara no faria, però també em fa enveja de la poca vergonya, l'atreviment que tenia. El títol fa referència al món imaginari que portem tots a dins, que als meus anteriors discos era Isàrnia, un país inventat, que tenia un component místic molt transcendental. M'agrada molt, però ara volia reflectir el mateix món imaginari d'una manera més infantil i innocent, esperant poder compartir-lo amb més gent, no només els que tenen inquietuds místiques. He intentant fer-ho tot lleuger, que la gent no s'hagi d'esforçar per entendre les lletres. Jo sempre he tingut certes dificultats per explicar històries clares.

A cada disc ha anat trobant més connexió amb el públic.

Sí... Però en el darrer, el que va anar millor, les lletres no eren meves! Aquest és una proposta molt més personal. És difícil que arribi a tanta gent.

Com sona?

Més rocker, però no modern. Les guitarres sonen dels anys 70 i 80 i en alguns temes hi ha la col·laboració de l'Amadeu Casas, que porta la guitarra més cap als 50. És una barreja d'estils. Amb les Tel·lúriques vam tocar a teatres i ara volem tornar als escenaris. El directe serà més canyer que el disc. Canyer tenint en compte que és un disc meu, i jo faig cançó. Comparat amb un dels darrers discos dels Gossos, de canyer res de res.

Solsona apareix en algun moment del disc?

A Saltimbanqui, el primer vers de la cançó ens situa a la cabana del Vinyet, la part no urbana del terme municipal de Solsona. Les cabanes són cases de pagès petites i, tot i que en diem així, no són cabanes. Si un solsoní sent "la cabana del Vinyet", és que hi viu, o hi té un cosí, o un tiet, o un avi que hi havia viscut. És un lloc estimat a Solsona. Quan un solsoní ho sent sap que si la cançó s'escolta a un altre lloc, la gent no ho entendrà, i aquests jocs fan gràcia.

Presenta el disc al Palau de la Música l'11 de juny. Li fa il·lusió?

Sí, és la catedral de la cançó, i amb Les Cançons Tel·lúriques no hi vam poder anar per problemes d'agenda. Farem un concert llarg, de 2 hores, amb temes dels dos darrers discos, ja que Tel·lúriques és un homenatge a la tradició, i el marc del Palau és immillorable.