"Com més gran et fas, menys vergonya tens d'explicar-te"

Fràgil és el disc on hi ha més toc personal de Lluís Gavaldà de la història d'Els Pets?

Això diuen..., però se'm fa difícil assegurar-ho. Jo m'identifico amb tots els discos que hem fet. Potser sí que en aquest hi ha un component més personal, i les cançons, com que parlen en primera persona, tenen un cert to confessional. Reconec que la cosa que m'agrada més d'Els Pets és que em permet expressar-me amb llibertat.

Als 47 anys ha sentit la necessitat d'explicar-se?

Com més gran et fas, menys vergonya tens a l'hora d'explicar les teves virtuts i les teves misèries. Quan ets jove, projectes una visió més positiva de tu. Si el disc es diu Fràgil és perquè em sento fràgil, però no pas perquè sigui escanyolit i poca cosa, sinó perquè he arribat a una edat en què ja no m'he d'amagar de res. Però no ho dic com una cosa negativa: sabent-te fràgil és com pots gaudir de les coses de la vida.

Fa un elogi de la fragilitat?

Quan ets jove et creus immortal, vas a totes, i està bé que sigui així. Però la societat vol tapar les cicatrius..., i les cicatrius de la vida són allò que et fa ser qui ets. Les cares viscudes són les més interessants, les cicatrius són sexis. La persona que arriba a un cert moment de la seva vida sense cicatrius és que no ha viscut, i em provoca llàstima. Per a mi, fràgil no és sinònim de dèbil, no és el contrari de fort. El llibret del disc és ple de fotografies de joguines, soldadets, llapis, baldufes, bales... Les bales són petites i fràgils, però també dures.

La distància que els separa del públic jove és cada cop més gran. Com porten aquest fet tenint en compte que les seves cançons tenen l'aire vital d'unes persones de quaranta anys?

No ens amaguem l'edat, però moltes de les coses de què parlem són intergeneracionals, universals. Els cors trencats afecten tant els adolescents com els adults. Sempre s'ha dit que la música d'Els Pets arriba als joves i les lletres als grans... El públic és el nostre capital més important.

L'era que simbolitzava una cançó com Tarragona m'esborrona va començar a quedar enterrada amb el disc Bon dia, on Els Pets es van reinventar. Ho han tornat a fer?

Al principi érem un grup de xerinola, reivindicació, lletres gracioses... Certament amb Bon dia (1997) vam començar a canviar i amb el disc Sol (1999), sobretot, ens vam apropar al pop d'autor. Llavors, aquesta crítica que sembla que hi entén ens va començar a prendre seriosament. Val a dir, però, que Tarragona m'esborrona encara la cantaria, perquè feia una crítica al territori que estimo. Ara bé, ja no em sento identificat amb cançons com Profilàctic, Vaig calent, Qui s'ha llufat? ... Per cantar una cançó, te l'has de creure, i aquestes cançons ja no me les crec.

La gira que van començar la setmana passada es basarà, doncs, en els discos dels últims anys?

Sí, el gros de les cançons són de la segona etapa, però continuem furgant en els primers anys perquè ens adonem que hi ha molta gent que ha crescut amb nosaltres i li ve de gust escoltar el que fèiem fa molt temps. A més a més, són unes cançons que hi ha molta gent jove que no ha sentit mai en directe i també en tenen ganes. Per això en cada gira n'agafem dues o tres que puguin sorprendre i hi posem un vestit nou.

Com porten la crisi. De la discogràfica no cal ni parlar-ne..., però la contractació se'n ressent?

Notem la crisi com tothom, però no ens podem queixar. Tenim un públic fidel des de fa molts anys. En els darrers temps han sortit noves escenes musicals al país i la gent podria haver-se cansat de nosaltres..., però no ha estat així. És important de cara als ajuntaments i altres programadors, que saben que si porten Els Pets fan contents tant els pares com els seus fills.

Conservar els adeptes i guanyar seguidors nous és la clau?

La cosa més bonica és tocar davant un pare que porta el fill a coll o és al seu costat i quan te'ls mires no saps quin dels dos és més fan. Hi ha gent de trenta i quaranta anys que ha crescut escoltant Els Pets i ara els seus fills també posen les nostres cançons.

Han de fer com Gossos, que el mes de novembre passat van celebrar dos concerts en un mateix dia al Kursaal, un per al públic infantil i un altre per a l'adult.

És una iniciativa molt bonica. Nosaltres també hem fet coses així. Jo reivindico els concerts de tarda i, també, que els de la nit no comencin a la 1 i quan la gent ja va etílicament tocada.

Això ho diu ara que és pare i ha de buscar cangur o ja ho defensava abans?

He, he, he... Ara, ara.

Fa uns mesos va mostrar la seva faceta de cantant en solitari. Com valora aquella experiència d'uns quants concerts sense la companyia d'Els Pets?

Em venia molt de gust cantar les peces d'altres artistes. Però m'ha agafat tard. La meva prioritat són Els Pets..., però no estaria malament tornar-hi.

Com a músic i intèrpret, què li sembla l'enrenou que els darrers temps s'ha generat al voltant de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE)?

Uf! És un tema complex. Crec, sincerament, que no es pot anar en contra de la direcció del temps que estàs vivint, una època en què les noves xarxes socials et porten on ja s'està veient que ens porten. No es pot lluitar contra la tendència natural de les coses. És evident que resulta frustrant, com a artista, que facis una feina i no te la paguin. Però en tot aquest tema cal fixar-se en la part més feble: el consumidor. A mi, el que m'indigna és que hi hagi algú que es lucri amb una cosa que no és seva: les telefòniques. Aquí tenim l'ADSL més car i més lent d'Europa, i això fa que descarregar coses es pagui a preu d'or. D'aquesta manera, els artistes creem les obres i les telefòniques les cobren.