Qui vol sortir al vídeo? (Internet posa la xarxa)

Lipdub, flashmob, buzz... la xarxa està creant cada dia noves tendències. Les darreres són gravacions on la música, el ball i les ganes de participar en una manifestació social són els protagonistes. La vergonya, però, s'ha de deixar a casa. Les més importants han arribat a reunir més de mil persones i comença a ser la publicitat qui en treu més rendiment

PAU BRUNET | MANRESA Significa doblatge de llavis i és una moda que s'escampa com la pólvora. Cada vegada es filmen més lipdubs a casa nostra i, després de les experiències de Vic, Berga i Barcelona, entre altres poblacions, avui arriba el torn de Manresa. La iniciativa surt del teatre Kursaal i s'espera que siguin un centenar llarg les persones que acabin penjades a Internet gravades fent playback sobre una cançó de Cesk Freixas.

Els lipdubs són això, gravacions de poc més de cinc minuts de durada -sense talls- en els quals un grup de persones es va passant el testimoni mentre fa veure que canta. N'han fet des d'universitats catalanes fins al departament de Justícia, amb la consellera Montserrat Tura inclosa entre la multitud. El resultat: vídeos divertits, vorejant el friquisme, que a la xarxa són visualitzats milers de vegades (el realitzat per la Universitat de Vic el mes de maig passat ja supera les 586.000 visualitzacions).

No són l'única ni la més nova tendència a Internet. Competeixen directament amb les flashmob -trobades multitudinàries per ballar una cançó en un espai públic seguint tothom la mateixa coreografia i dispersant-se seguidament- i amb els buzz, recentment apareguts a França (files humanes que intenten reproduir formes diverses i amb moviment només visibles des de l'aire. En tots els casos, però, el principal és que es tracta de convocatòries sortides de les xarxes socials (Facebook, My-space...) capaces de reunir centenars de persones.

L'origen de tot plegat

La paraula lipdub se la va inventar el desembre del 2006 Jakob Lodwick, el fundador del portal de vídeos Vimeo. Caminava pel carrer i se li va acudir gravar-se mentre escoltava una cançó amb els auriculars i feia playback. En arribar a casa, va editar el vídeo amb la cançó original i ho va penjar a Internet amb la frase: "hi ha un nom per a això? Si no, suggereixo anomenar-ho lip dubbing". No va ser, però, fins al 2008, quan uns estudiants alemanys van fer el primer vídeo lipdub i el van penjar a la xarxa. La cançó escollida, 257 weeks, del grup Nine Days. Un any després, ja eren 80 les universitats d'arreu que tenien el seu propi lipdub penjat a la xarxa.

Per què?

Tot i haver nascut com un fenomen social, ara per ara, els lipdubs, flashmobs i buzz s'han reconvertit en un producte de màrqueting més enllà del seu vessant més lúdic. A ningú no se li ha escapat la gran capacitat de convocatòria que tenen muntatges com aquest i la gran repercussió que reben posterior. No és d'estranyar, doncs, veure com una cadena de televisió utilitza una flashmob per presentar una nova sèrie juvenil -Glee-; descobrir que un poble gallec com és Carballo hagi decidit apostar per lipdubs per donar-se a conèixer al món; i que universitats catalanes com són la UVIC i la Pompeu Fabra es promocionin, també amb lipdubs, a la vegada que competeixen entre elles per fer el més nombrós. A Manresa, va ser Silenci qui va convocar una flashmob a la plaça de Crist Rei, i ara és el teatre Kursaal qui convoca un lipdub.

El rècord, per a la UPF

Diferents webs atribueixen a la universitat Pompeu Fabra el lipdub més nombrós gravat fins ara, amb 1.200 persones. Amb la cançó Wake me up, before you go go (Wham! ), va superar els 700 que havia reunit dies abans la UVIC al ritme de Hey Soul Sister (Train). Ambdues iniciatives, però, queden lluny de les 21.000 persones d'una flashmob feta a Chicago amb el tema I gotta feeling, de The Black Eye Peas. Saber quan es trencarà aquesta barrera és tan arriscat com apostar quan passaran de moda els lipdubs i les flashmobs.