U

n concert d'Adrià Puntí ha de començar amb retard, sinó ja no és un concert d'Adrià Puntí. Passava mitja hora de les deu de dimarts passat i la plaça Rovira de Gràcia estava de gom a gom, i impacient. Finalment, l'artista de Salt apareix amb aquell caminar desbocat, vestit de negre i apartant-se els cabells de la cara. Surt a l'escenari sol, com un rèptil, com a ell li agrada. Va directe al piano. Damunt l'instrument, les harmòniques (sempre es fa un embolic a l'hora de triar la de re i la de sol) i el mòbil, per si el boig del telèfon roig fa una trucada. Estira els dits damunt el piano, que potser va begut, com el de Tom Waits, i arrenca amb una veu trencada i plena, obscura i penetrant, intimidable i insuperable. Les cordes vocals exploten. Aparteu les criatures, que el concert ara comença.

La música s'entrega a Puntí. Cançons mítiques dels seus discos en solitari Pepalallarga, L'hora del patí i Maria, mites dels Umpa-pah i alguna versió antològica. Dalt l'escenari, la seva força és irrefrenable, tridimensional i la creativitat vessa. El seu neguit embogit l'extenua a ell i també al públic. El concert només va durar una hora, però és com si n'hagués durat tres, ja que Puntí porta la intensitat al límit. Veure'l, sentir-lo, rebenta.

No hi ha concert en què l'Adrià no trenqui alguna corda de la guitarra, perquè rasca amb tota la passió possible. Al mig d'una cançó deixa barroerament la guitarra a terra (ara amb cinc cordes), i continua el tema al piano. Això només ho sap fer ell. Això és un músic. Això és soul-punk. Tant li fa tocar les cançons a la guitarra o al piano, els domina tots dos. La improvisació és total. Crida els acords que vénen al baixista i mira de reüll el bateria, que no l'acaba de seguir. I és que, que difícil ha de ser per a un músic acompanyar aquest home! És incontrolable i les seves actuacions són sempre diferents. No té timó però tot ho lliga, encara que la deriva perjudiqui els d'orella fina.

Puntí parla idiomes estranys i fa gestos característics amb les mans. Sap provocar el públic i tocar el piano amb el peu. Li encanta fer pallassades i riu, riu, somriu. S'ho passa bé, però també pateix. Es posa seriós en cançons més pausades i la veu li plora. Els seus ulls denoten calvari, enuig, incomprensió. L'actuació no arriba al nivell que li havia donat la gana demostrar, feia dues setmanes enrere, a Cadaqués, on es va comprar un bon dia. Ell ho sap, però Gràcia no es pot queixar. El so no és excels, però tampoc no li cal. Dent per dent és un rocker: bang, bang, bang!

A poc a poc sembla que l'artista torna a ressorgir, es recorda de les lletres i defuig de les performances. Es fa dir Josep (el seu nom real) i assegura que l'histriònic de l'Adrià fa dies que cria malves. Es digui com es digui, dins del panorama musical català, primer hi ha el Puntí i després vénen tots el altres. La frase és de l'astre intercomarcal Quimi Portet, que ha dedicat el seu darrer àlbum, Viatge a Montserrat, al seu col·lega de Salt, perquè el troba a faltar. També ho afirmen altres cracs com Bunbury. Però el seu geni, la seva mandra (a vegades només vol jugar als escacs) i les seves excentricitats l'han apartat de l'escena i circuit actual. És car de veure i els mitjans l'ignoren, perquè tenen por de la seva llibertat. Ja no en queden d'aquesta espècie. És l'últim mohicà. Que duri, duri.