Joan Busquets (Barcelona, 1928) va enviar l'any passat una carta, amb el suport del Centre d'Estudis Josep Ester Borràs de Berga, al President de la Generalitat, José Montilla, per sol·licitar l'immediat reconeixement moral, jurídic i econòmic dels maquis, com es va fer amb els militars i carrabiners de la Segona República. La Generalitat, però, va argumentar que no té competències en aquest àmbit. Amb tot, Busquets no es dóna per vençut i ahir va capitanejar la concentració de protesta a la plaça d'Urquinaona de Barcelona per reivindicar aquest reconeixement. L'exmaqui, que va ser condemnat a mort als 21 anys i va acabar passant-ne 20 a la presó franquista, afirma que "és una ignomínia que a hores d'ara encara haguem de continuar reivindicant un dret que altres països europeus van reconèixer en acabar la Segona Guerra Mundial, i els van atorgar una pensió sense necessitat no tan sols de demanar-la. Els militars franquistes bé cobren una pensió, em pregunto per què ells sí i els guerrillers no?", diu.
Els maquis van continuar lluitant amb contra el franquisme un cop acabada la guerra. Vivien amagats a la muntanya, feien accions de sabotatge i eren perseguits per l'exèrcit i la Guàrdia Civil. Actualment, en queden pocs de vius i són els grans oblidats de la memòria històrica. Un dels maquis supervivents, Joan Busquets, membre del Centre d'Estudis Josep Ester de Berga, continua lluitant. Amb 82 anys, aquests dies s'ha desplaçat des de la seva residència de França per fer unes xerrades per Catalunya (Manresa, Sallent, avui a Berga, etc), amb l'objectiu de donar a conèixer a tothom la situació d'oblit en què han quedat els excombatents anarquistes. Creu que no hi ha voluntat política de fer justícia.
Per què no s'ha demanat fins ara a la Generalitat aquest reconeixement als maquis?
Ja s'han fet altres demandes des de diferents associacions, però malauradament no han donat cap resultat. Vaig sol·licitar a la Generalitat que fes un reconeixement jurídic, moral i polític a la figura dels maquis, perquè és de justícia per als qui vam lluitar contra la dictadura. Però la nostra situació continua igual i continuem sent ignorats per tots els governs.
Què li va respondre la Generalitat?
Deien que no tenien competències en aquest àmbit; però si volguessin, podrien aprovar una nova llei, encara que no tenen previst donar cap indemnització. El que fa més mal és que aquest govern teòricament és d'esquerres. El tripartit ja no podrà dir que el PP i el PSOE són els únics que ne-guen aquestes pensions.
Quants maquis queden vius?
Pocs, molt pocs. Crec que d'aquella època només quedo jo. Per tant, el que demanem a la Generalitat es tracta més d'una solució moral que no pas econòmica. A mi m'han deixat marginat.
Vostè va publicar un llibre per explicar la seva lluita, veritat?
Sí, són unes memòries publicades, en un primer moment, en anglès i després en castellà (1998) per la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo de Madrid. Fa dos anys, el Centre Josep Ester el va traduir al català i va ampliar-ne els continguts.
La seva lluita per la llibertat va començar de ben jove.
Sí, als 18 anys me'n vaig anar a França perquè estava tip del règim franquista. Allà vaig tenir contacte amb refugiats polítics i amb les Joventuts Llibertàries, un moviment fort al centre miner on era jo, a Cransac. Vaig participar en diverses activitats, però va arribar un moment que em volia provar a mi mateix. Va ser llavors quan vaig demanar d'entrar al grup de Marcel·lí Massana. Ell em va dir que m'hi pensés, perquè era molt jove, només tenia 20 anys, però ni el vaig escoltar i m'hi vaig involucrar.
Com era el berguedà Massana?
Era un lluitador responsable, molt estratègic, mai no va tenir cap baixa en el seu grup perquè no corria riscos inútils. Me l'estimava com si fos el meu germà gran.
Quina relació tenia vostè amb la comarca del Berguedà?
Coneixia l'etorn perquè teníem una base a Santa Eugènia.
Quines accions va dur a terme amb el grup?
La nostra tasca consistia a fer viatges per transportar material bèl·lic fins a Manresa (en vaig fer uns cinc o sis) i dur a terme sabotatges, com la voladura de les torres d'alta tensió i les vies de ferrocarril que vam fer a Terrassa.
Al cap d'un any el van detenir?
Sí, a Barcelona, perquè va caure Pep Sabaté, i a la butxaca duia l'adreça del meu pare. Als 20 dies d'estar detingut a la Model, es van fer els judicis militars. Tant a mi com als meus companys Manel Sabaté, delegat del grup, i Saturnino Culebras ens van condemnar a mort. A mi, em van commutar la pena per 20 anys a la presó. Als altres companys els van afusellar.
Com va ser la seva estada a la presó?
Passar-se 20 anys a la presó és traumàtic. Els moments més tràgics van ser quan encara estava condemnat a mort i a la matinada venien a emportar-se els qui havien d'afusellar. Sempre estaves pendent si era la teva cel·la la que s'obria... És un trauma que no s'oblida mai. Pel que fa a la resta, es passava molta fam i misèria, i hi havia molts empresaris sense escrúpols que s'aprofitaven de la situació per fer-nos treballar. Tot plegat va ser molt difícil.
Tornaria a fer el mateix?
Jo crec que vaig fer el que s'havia de fer, el que em deia la consciència: lluitar contra una dictadura. Ho trobo del tot normal.
Des que va sortir de la presó, als 41 anys, s'ha avançat en el reconeixement de les víctimes del franquisme?
La Transició va ser una operació d'anestèsia i d'oblit. Va ser un procés decretat. Estem oblidats. És inaudit que un país com Espanya no sigui capaç d'enfrontar-se lliurement al seu passat.
Què me'n diu, de la Llei de Memòria Històrica?
Només cal veure què ha passat amb el jutge Garzón... La Falange encara té pes, i l'esquerra ara té més de dreta que d'esquerra.
Quin futur augura al moviment anarquista?
No ho sé. Hi ha joves que mantenen aquesta opció, però ja no és el que era. Els sindicats de la CNT i la CGT també han canviat, i no sóc gaire optimista.
