Olor de gas (Pagès Editors) va guanyar el Premi Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2010. Què va ser primer, l'ou o la gallina, el text o la voluntat de concórrer al concurs?

Sóc un lector de diaris compulsiu, sempre busco titulars que m'inspirin idees. Fa tres o quatre anys vaig llegir una entrevista a un càrrec de la NASA que afirmava que el primer tripulant a Mart ja havia nascut i tenia 15 o 16 anys. A partir d'aleshores, veia notícies sobre Mart a tot arreu i vaig tenir ganes d'escriure una història... aleshores no pensava en cap premi, més aviat a publicar, malgrat que el primer ha portat el segon.

Ja tenia tema. I el personatge?

Es va arribar a especular que, per una qüestió tècnica de capacitat de combustible, qui anés a Mart no en podria tornar. Per tant, que fos un malalt terminal. Però jo vaig pensar en un antiheroi, algú que volgués anar a Mart fugint dels problemes terrenals i cercant la felicitat.

Un bon punt de partida.

Al cap hi tenia una història que combinava la reflexió sobre la condició humana amb l'ironia que sempre m'ha caracteritzat.

Pel títol, Olor de gas, no s'endevina massa que explica la història de l'Adam, el primer terrícola que trepitja Mart.

Quan estudiava a Barcelona, un dia estava al metro i va haver-hi una avaria. Ens vem quedar a les fosques i una dona va cridar que la situació feia olor a gas, com a sinònim de problema. Aquesta frase em va cridar l'atenció.

L'Adam, de problemes, en té uns quants, a Mart. La millor manera de reflexionar sobre la vida de les persones a la Terra és mirar-se-la des de 679 milions de quilòmetres?

El llibre parla de la solitud, però també de com funcionen les coses entre nosaltres. El viatge de l'Adam a Mart es converteix en un programa de televisió a l'estil del Gran Hermano ... i ja se sap que les audiències manen.

L'Adam pensa el que pensa Pep Elias?

No necessàriament. Sempre hi ha un pòsit biogràfic quan escrius, però no he volgut ser l'alter ego del protagonista de la novel·la. He de dir, però, que tampoc vo lia fer una obra filosòfica, sinó escriure una història que fos interessant, que pogués enganxar els lectors. La ironia és un instrument per aconseguir-ho.

Quan va obtenir el premi va explicar que no és una obra de ciència ficció, tot i que parla d'un astronauta a Mart. Va ser difícil perfilar el personatge?

Mentre escrivia pensava que si expliques la història bé, el lector està disposat a creure's qualsevol cosa, tot i que, al mateix temps, llegeix sempre amb el detector de mentides connectat. No el pots enganyar. Si aquesta crònica marciana atrapa el lector deu ser perquè el personatge és versemblant i, a mesura que li van passant coses, el lector vol saber com se'n surt perquè, d'alguna manera, pateix per ell.

Des de l'espai no es veuen fronteres, afirma l'Adam.

Es relativitza tot plegat una mica, i els ismes perdent la seva importància. Els nacionalismes, els radicalismes, ...

Els humans ens adaptem a tot, si fem cas de l'Adam?

Ell decideix ser l'astronauta de Mart perquè pateix un daltabaix a la seva vida. Accepta les condicions de marxar tan lluny, sap que potser no tornarà. I tot el que li va passant al planeta roig li fa replantejar-se la situació constantment. Canviem de feina, de casa... i pensem que ens costarà acostumar-nos-hi, però sempre ens adaptem als canvis.

Quina diferència hi ha entre escriure contes, com fins ara ha fet, i un relat de 120 pàgines?

Has de perfilar millor els personatges, mantenir un ritme narratiu més tranquil però constant, documentar-te...