El Pi de les Tres Branques és un símbol de l'independentisme català que no deuria passar inadvertit a Antoni Gaudí quan va projectar el monument al doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona el 1899. El metge i polític nascut el 1942 a la localitat mexicana de Tampico va morir l'any 1902, i només dos després es va posar la primera pedra d'un conjunt escultòric que li havia de retre pòstum homenatge. El monument ideat pel genial arquitecte reusenc i projectat per Josep Llimona es va inaugurar el 13 de novembre del 1910 a la plaça Universitat de la capital catalana i, malgrat els diversos canvis viscuts durant el segle XX, va estar sempre acompanyat d'una reproducció al·legòrica de l'emblemàtic arbre berguedà. Una elecció gens casual per a Xavier Iparraguirre, l'arquitecte barceloní que signa Gaudí, ciutadà i polític (Llibres de l'Índex), un volum bilingüe català-anglès que recull diversos testimonis contemporanis del creador de la Sagrada Família que reforcen el seu vessant catalanista.
El trànsit que circula cada dia per la plaça Tetuan de Barcelona, a la confluència del Passeig de Sant Joan amb la Gran Via de les Corts Catalanes, és aliè a la clucada d'ull que Gaudí va fer al pi que Jacint Verdaguer va immortalitzar en un poema del 1888 on va comparar les tres branques amb els territoris dels Països Catalans (Catalunya, València i Mallorca). Des del 1904, cada any se celebra al seu voltant un aplec que només les dictadures de Primo de Rivera i Franco van impedir. Tot i que està mort, i la seva simbologia s'ha traslladat al contigu Pi Jove, el de les Tres Branques és un dels pins més carismàtics del país.
En un llibre publicat a la dècada dels 60 del segle passat, l'arquitecte Cèsar Martinell (Valls, 1888-Barcelona, 1973) va parlar d'aquesta obra de Gaudí tan poc publicitada, una referència de la qual Iparraguirre es fa ressò. Martinell va escriure sobre el Pi escultòric que "hem d'observar alguns naturalismes afins al modernisme, com les sines de les quals brolla aigua, un grup de pins a la part posterior, recordant l'abans popular Pi de les Tres Branques, i cert aspecte muntanyenc on el gran grup s'assentava, amb dispositius per fer que cresqués l'herba natural".
El monument al doctor Robert es va desmuntar el 1940 perquè la figura a qui representava no era afí a la ideologia de la dictadura. Mort el gos, morta la ràbia, i el 1985 es va reubicar a la plaça Tetuan, on les seves considerables dimensions ocupen l'espai central de la rotonda enjardinada. D'aquesta manera, l'obra recuperava la seva esplendor artística i la simbologia original, centrada "en el bust de Robert", va deixar anotat Martinell. En el text, continuava explicant que "el conjunt es rematava amb la musa consellera que li parla a l'oïda en forma de figura femenina d'acusat modernisme. A la part anterior un grup de figures magnífiques de bronze, de les millors de l'escultor, representen un segador, la valenta poesia de Verda-guer, la feina compartida amb la lectura i un jove entusiasta alçant la bandera catalana, també de bronze, amb la creu de quatre braços que Gaudí solia posar en les seves obres. A la part posterior es recordava la labor docent del catedràtic amb un grup de la Medicina, mostrant uns malalts a la joventut estudiosa".
Xavier Iparraguirre va emprendre l'edició del llibre amb la voluntat de posar en relleu que "Gaudí no era un misogin dedicat en cos i ànima a la Sagrada Família, sinó un ciutadà comprès tant en l'aspecte cívic com polític". L'obra dóna fe d'un arquitecte que, contràriament a la imatge endogàmica de la seva personalitat que en alguns àmbits s'hagi pogut fomentar, va ser una persona amb una important vida social, cofundador d'associacions i amic d'intel·lectuals, artistes i polítics.
Un catalanista convençut de les seves idees que per la Diada Nacional de Catalunya del 1924 va ser detingut per la policia. En un full volant distribuït aquella mateixa tarda, s'explicava que al matí s'havia de celebrar una missa a l'església dels Sants Just i Pastor en la memòria de Rafael Casanovas, conseller quan Barcelona va caure sota les urpes borbòniques l'11 de setembre del 1714. Les forces de l'ordre "montaron un servicio especial de vigilancia para impedir el acceso del público al mencionado templo". Unes línies més endavant, el redactat explica que Gaudí va intentar accedir al recinte per escoltar la missa i, aleshores, "los guardias de seguridad le impedieron el paso, y el Sr. Gaudí, según aquellos, quiso penetrar violentamente y les insultó llamándoles 'muertos de hambre' y 'sinvergüenzas'. El Sr. Gaudí fué detenido y conducido a la Delegación del distrito de la Lonja, desde donde pasó a la Jefatura de Policia. Parece que será castigado con una multa". No és d'estranyar que l'erecció del Pi de les Tres Branques tingués tota la intencionalitat possible en la ment de Gaudí quan va recollir el projecte originalment adjudicat a Domènech i Muntaner i planifiqués un bocí del Berguedà al cor de Barcelona.
