T
erra cremada. Amb aquest tàctica va respondre l'exèrcit borbònic els intents catalans d'alçar-se contra la invasió de Felip V, l'estiu del 1713. Es dedicaren a calar foc i reprimir durament els pobles i viles amb focus de revolta, entre d'altres, el Masnou, Vilassar, Arbúcies, Viladrau, Olot, Girona, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Ripoll, Vic, Castellterçol, Solsona, Agramunt, Terrassa, Sallent i Manresa. Aquest darrer cas, el 13 d'agost, va ser el més significatiu de tots.
La ciutat, que al juliol, a través del seus síndics, havia jurat fidelitat al duc de Pòpuli, que es trobava a Igualada, una setmana més tard va donar suport a la causa de la Diputació de Catalunya, que lluitava per la resistència antiborbònica, en el moment de presentar-se a la ciutat el coronel austriacista Josep de Peguera i de Cortit amb 60 cavalls demanant la mobilització a favor de la resistència. La ciutat va formar la seva coronela i en sortiren uns 400 combatents capitanejats per Joan Sobrebals. Assabentat Pòpuli de la rebel·lió, va enviar el 3 d'agost un gran exèrcit format per 4.000 soldats a les ordes del tinent general José de Armendáriz i del general de batalla José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, per tal de represaliar Manresa cremant-la.
La principal memòria dels fets ens la dóna Francesc de Castellví i Obando, el cronista austriacista coetani dels fets que més ens permet conèixer sobre la guerra de Successió a Catalunya. Segons la crònica, que podem llegir en el tercer volum de les Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725, arribat Armendáriz a una hora de distància de Manresa, la ciutat va enviar els seus síndics a donar l'obediència, però aquests van ser agafats com a presos.
En un primer moment, Armendáriz no va voler cremar la ciutat, considerant que els seus habitants ja serien prou castigats havent d'hostatjar 4.000 soldats a les seves llars i havent de pagar una suma de 2.500 doblons d'or. Això no obstant, el duc de Pòpuli envià tres vegades ordres d'incendiar la ciutat. Davant d'això, Armendáriz va ordenar cremar les cases de les famílies austriacistes i d'aquells que havien marxat de la ciutat amb la crida de la Diputació i, perquè l'incendi no es descontrolés, va ordenar als veïns que retiressin la pólvora de les seves cases. Va posar guàrdies per tota la ciutat. Armendáriz es va instal·lar fora, amb la resta de les tropes. Sembla que van començar cremant les cases indicades, però les flames van créixer i es van escampar. La força del vent va fer cremar també algunes cases distants i algunes porcions de pólvora que els habitants tenien guardades a casa o oblidades feia temps.
El foc va créixer amb tanta força que els soldats, atemorits dels crits dels ciutadans i dels perills que consideraven propers, van desmuntar les guàrdies. Els habitants es van apartar del perill del foc, però abans d'aconseguir-ho en quedaren alguns de sepultats entre les runes. Armendáriz va ordenar a les tropes que intentessin apagar les flames i posar ordre. Fins i tot, tal com es pot comprovar en els llibres de comptabilitat de l'Hospital de Sant Andreu, dos soldats van quedar ferits per l'explosió de la pólvora que hi havia a l'interior d'algunes cases, motiu pel qual van haver de ser rentats amb aiguardent i embenats amb paper d'estrassa a l'hospital. En total, sembla que es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat.
L'incendi va prendre tanta força que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. Va deixar ensorrada la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme, i el mateix dia va enviar el comandant al camp 40 dels principals habitants, va fer fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i va deixar-hi una guarnició, i Jaume de Llissach, natural de Manresa, que aleshores n'era el veguer, va formar quatre companyies de fusellers al servei del rei Felip. El mateix dia va ser incendiat també el nucli de Salelles. Els habitants van mantenir els soldats durant 14 dies i l'hospitalitat va tenir per agraïment l'incendi de la ciutat. Els manresans que s'havien retirat abans de la crema amb la crida de la Diputació, units a sometents de la rodalia, a les nits s'amagaven dins de la mateixa ciutat entre les runes de les cases i atacaven a la guarnició borbònica.
La crònica de la Gazeta
Més contemporània dels fets que la crònica de Castellví és la de la Gazeta de Barcelona, el diari austriacista que, a l'edició del 25 d'agost del 1713, una setmana després de l'incendi, ens informa que "el Enemigo antes de abandonar la Ciudad de Manresa el dia 13 explicó su furioso encono, quemando la mayor parte de las casas, es a saber las de la Plaça Mayor, calles de San Miguel, de Sobrerroca, el Arrabal de San Andrès, y la calle de Santa Lucia; y estando ardiendo las casas executaron los Enemigos las mas atroces barbaridades, hasta degollar niños inocentes, con tan atroz estrago, que deve servir de cabal desengaño, a los que simuladamente han predicado su enganyosa piedad; quemaron tambien al passar el Lugar de Salellas".
Continua dient que el 17 d'agost va tornar a Barcelona el destacament del tinent general Armendáriz "aviendo dexado en aquella Ciudad un cabal desenganyo de su furiosa ingratitud, y rabia, pagando con un atroz castigo el hospedage de 13 días, en los quales procuraron todos los habitantes, suavizar lo duro de su rigor con abundantes regalos, y rendidos obsequios, y sin otro motivo, que el de averles lisonjeado el paladar, quemaron mas de 800 casas, en ellas muchos interesses, algunas mugeres, sin que la voracidad de el fuego perdonasse a sus propios soldados se quemaron dos en una casa, y huviera sucedido lo propio a un capitán, y dos sacerdotes sino se huviessen arrojado de un balcón, ni lo más sagrado se libró de el incendio, pues quemaron la Capilla de nuestra Senyora de Monserrate, y la Iglesia de nuestra Senyora del Carmen, quien creerá de unos Católicos, que manden, y executen tales sacrilegios de orden de el Duque de Populi lo executó el Conde de Montemar, Comandante de los Incendiarios, con tales insultos, y atroces atropellamientos, que por no escandalizar los oidos de la piedad Christiana, se calla la individual relacion, de quanto allí executaron". La Gazeta n'assenyala com a executor el comte de Montemar, que al cap d'un any exacte va ser derrotat per la resistència catalana a Talamanca, i poc temps després, el 18 de setembre del 1714, va aconseguir la capitulació del castell de Cardona de mans del seu governador, l'austriacista Manuel Desvalls i de Vergós.
El comte de Montemar va tenir una destacadíssima trajectòria militar acabada la guerra de Successió. La notícia continua explicant que, en abandonar Manresa, el destacament d'Armendáriz i del comte de Montemar se'n va emportar com a presos una cinquantena de persones, i entre aquestes, "algunos eclesiásticos, atados todos con inhumanidad". S'alertava que els soldats fessin el mateix quan abandonessin Mataró, ocupada des de feia uns dies.
És interessant la reflexió que fa el setmanari austriacista després d'explicar la notícia de la crema de Manresa. Es tracta d'un text completament polític, que crida a la resistència i defensa nacional davant d'un exèrcit invasor que pretén l'extermini i la fi de la nació catalana. Les paraules que fa servir són inequívoques: "pués las ideas de el Enemigo contra Cathaluña son tan crueles, que no parando en quitar las Leyes, y Privilegios, ni en quemar Lugares, ahorcar Paysanos, y talar el Pais, desea extinguir, y acabar enteramente la Nacion, y si dexa algunos, será para transferirlos a donde lloren su ruina, dexando destruidas todas las Masias, o Casas de campo, y reducido el Principado a pequeños, y unidos Lugares, y baxo una pesada sujecion; y en la comprehension de esta verdad solicita Barcelona a toda costa, precaver de esta inaudita crueldad, hasta consumir todos sus intereses, y derramar la ultima gota de sangre". Un testimoni clar de la barbàrie borbònica, de la repressió contra els catalans, que reflecteix la problemàtica que suposava l'ocupació.
L'historiador i arxiver de la ciutat, Joaquim Sarret i Arbós, explica en la seva Història de Manresa, que "vingueren els moderns vàndals el dia 13 d'agost (1713) cremant més de 300 cases, entre elles la Casa de la Ciutat; i fent presoners alguns ciutadans de posició, emportant-se'ls al camp de Barcelona". Sarret i Arbós cita un manuscrit del mas Casajoana de Rocafort, que diu literalment "Recordansa als 13 de agost fonc cremada la ciutat de Manresa casi la meitat, la cremaren tropas castellanas any 1713". Explica també que en el llibre d'òbits de l'arxiu parroquial constaven dues dones trobades cremades en les seves cases, Bòria Santoña i Clara Llucià, partides de defunció a les quals no tenim accés per haver desaparegut aquest llibre durant la guerra civil.
Sarret i Arbós diu també que, a conseqüència de l'incendi de la plaça Major del 1713, els mercats havien passat a la Plana de l'Om. Una deliberació de l'Ajuntament del 27 de setembre del 1730 deia que "en atenció a que la plassa major de la present ciutat està ja edificada y que avans de la crema de la ciutat en l'any 1713 se hi venian totas las verduras y fruytas y atenent tambe a lo suplicat per lo Sr. Comandant Militar sobre ser de utilitat lo dit, per la conveniencia de las tropas que estan de guarnicio en comprar las ditas verduras y fruitas prop del quartel; se ha ordenat fer un prego manant que desde avuy en avant se vengan totas las fruitas y verduras en la plassa major bax pena de una lliura als infractors exceptuant als que la pugan vendrer al peu de la porta de sa casa mentres sian de cullita propia". El regidor degà Jaume de Llissach declarava "que los motius que hi hague per a trasladar la venta de ortalisas y fruitas en la plassa del Olm foren lo haver cremat en l'any 1713 la casa de la ciutat y la plassa la qual queda desolada y esser consegüent seguir lo resolt aleshores per faltar molts vehins a la ciutat".
Runes persistents
L'anàlisi de la declaració d'immobles de la gent de Manresa feta amb motiu de l'impost del cadastre de la ciutat de l'any 1720, ens permet veure com set anys després de l'incendi encara hi havia moltes cases cremades. Concretament, se'ns documenten aleshores a la ciutat de Manresa 39 cases cremades o derruïdes i 43 casalots, entenent que la major part d'aquests es refereixen també a cases afectades per l'incendi, ja que la presència de casalots incrementa força a les zones més afectades per l'incendi. Aquestes quantitats són molt probablement inferiors a la realitat, ja que la declaració d'immobles no és completa perquè hi manquen els habitants de la plaça Major i del carrer de Sobrerroca, dos dels llocs més afectats. Les úniques informacions d'aquests llocs són d'habitants que el 1720 vivien en un altre carrer i que declaraven posseir cases cremades o casalots a la plaça Major o a Sobrerroca.
Així doncs, set anys després de l'incendi podem trobar cases declarades com a cremades als carrers Raval de Sant Andreu (9), Codinella (6), Santa Llúcia (5), Sant Miquel (5), Born (3), Sobrerroca (2), Carme (2), Davallada de la Plaça (1), Galceran Andreu (1), Mel (1), Pedregar (1), Fontanet (1) i Montserrat (1). Pel que fa als edificis que figuraven com a casalots, s'ubicaven en els següents carrers: Raval de Sant Andreu (5), Sobrerroca (4), Santa Llúcia (3), Sant Miquel (3), plaça d'en Creus (3), Raval de Valldaura (3), Talamanca (3), Barreres (2), Canaleta (actual carrer de la Canal) (2), Davallada de la Plaça (1), Vilanova (2), Rigolfes (actual carrer Amigant) (2), Vilanova (2), Urgell (2), Escodines (1), Portal de les Piques (1), Arbonés (1), Na Bastardes (1), Portal de Lleida (1), Botí (1), Serarols (1) i plaça Major (1).
Aquestes dades, set anys posteriors a l'incendi, quan moltes de les cases cremades segur que ja s'havien refet, les podem complementar amb les que ens surten de l'anàlisi dels protocols notarials dels anys 1714-1719, en els quals podem veure diverses vendes de cases derruïdes o cremades, moltes de tipificades com a domus combustam sive casalot per causa belli, és a dir, cases cremades o casalots a causa de la guerra. També es poden veure diferents creacions de censals i signatures d'àpoques per poder reparar aquestes cases. Molts d'aquests documents recorden la data de l'incendi, el 13 d'agost del 1713. Com a exemple, tenim la venda que va fer Pere Màrtir Coll, manyà de Manresa, el 22 de desembre del 1714 a Grau Rongés, fuster de Manresa, de "tota aquella casa o casalot dirruit sens sostras portas ni tauladas per causa de la Crema succeí en la present Ciutat en lo agost de 1713". Aquesta casa era al carrer de Galceran Andreu.
Una altra venda va ser la que va fer Magdalena Pla, vídua de Francesc Pla, aromater de Manresa, el 8 d'octubre del 1716, d'una "domus combusta sive casalot, et infrascripti casalis, sive partis domus etiam Combusta die 13 mensis Augusti 1713", és a dir, d'una casa cremada o casalot i d'un casal o part de casa cremada el 13 d'agost del 1713, situades a la plaça Major. La venda es fa a condició que el comprador pugui reedificar els dos casalots i fer-ne dels dos una mateixa casa, "comforme ja ho eran antes de la Crema, que per causa de la guerra succedí en la present Ciutat en lo mes de Agost del any 1713". Consultant els protocols notarials trobem cases cremades al carrer de les Barreres, el raval de Sant Andreu, la Davallada de la Plaça, la plaça de l'Om, la plaça Major i els carrers de Galceran Andreu i Serarols, entre altres.
Posant en comú les dades que ens ofereixen les diferents cròniques del moment, amb la declaració d'immobles del cadastre del 1720 i amb els protocols dels anys 1714-1719, podem reconstruir el mapa de l'incendi. El foc va cremar la major part de les cases dels carrers Raval de Sant Andreu, Santa Llúcia, Codinella, Sant Miquel, Sobrerroca, Serarols, la plaça Major, Galceran Andreu, la Davallada de la Plaça, Rigolfes, Carme, Pedregar, Botí i Na Canaleta, que aleshores devien representar prop de 330 cases, si tenim en compte que aquests carrers sumaven 360 cases el 1679. Cal afegir també el Vallfonollosa, Fontanet, Na Bastardes, la plaça d'en Creus, el Portal de les Piques, N'Arbonés, així com, en menor proporció, els carrers del Born, Barreres, Mel, Montserrat i probablement també els de Talamanca, Vilanova, Urgell i el raval de Valldaura. Un veritable incendi que va afectar profundament la part més vella de la ciutat i altres immobles, probablement més seleccionats, d'altres zones de la ciutat.
Podem donar per vàlid el recompte del cronista Francesc de Castellví, segons el qual s'haurien cremat 522 cases, prop de la meitat de la ciutat, ja que la relació que publica Magí Canyelles el 1679 atribueix a Manresa 1.160 cases distribuïdes en 43 carrers. Es tracta, sens dubte, d'un dels pitjors incendis provocats pels exèrcits invasors sobre Catalunya al llarg de la història.
