´Pensava que si tornava a ser una noia perdria la llibertat´

Autora d'"El secret del meu turbant". Ha explicat la seva història sota el règim dels talibans en un llibre escrit amb la periodista Agnès Rotger. Viu a Badalona amb la seva família catalana, i estudia Integració Social. És feliç anant a classe: vol fer Psicologia i Dret

PEPA MAÑÉ Nàdia Ghulam (Kabul, 1985) va resultara amb ferides greus per una bomba quan tenia vuit anys. I, quan es va instaurar el règim talibà a l'Afganistan, va fer-se passar per un home per poder portar un sou a casa. La seva història la va explicar, amb la implicació d'Agnès Rotger, a El secret del meu turbant. La presentació de llibre, organitzada per Creu Roja, ICV-EUiA, CCOO i Bages per Tothom amb motiu del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, va omplir ahir a vessar la sala d'actes del Casino de Manresa.

Per què, en començar les sessions amb Agnès Rotger per escriure el llibre, va explicar primer els records alegres d'infantesa?

Per trencar el gel, vaig començar a explicar què feia quan tenia 8 anys, com era el pare... Era la manera que conegués com era la meva família, i així va sorgir una història darrera l'altra. Dels 21 anys que he viscut a l'Afganistan, cada dia pot ser una novel·la. Però crec que El secret del meu turbant dóna esperança: malgrat que hi ha situacions difícils, tot és real i, al final, es veu que se'n surt.

Continua sentint els xiulets de les bombes i els crits dels ferits?

I tant! Qui ha viscut una situació de guerra, i han estat molts anys, mai no s'oblida. Quan per Sant Joan tiren petards, per a mi són bombes. Malgrat que la gent em digui que sóc valenta i forta, això no impedeix el qur he passat i encara estic patint.

Com s'arriba a prendre la decisió de deixar de ser la Nàdia i convertir-se en el Zelmai, el seu germà gran mort en la guerra?

És una situació en la qual no decideixes. És com quan cau la bomba, l'habitació es crema i la mare se'm llança al damunt i em treu d'allà. És una decisió per sobreviure. Jo no penso que em passaré onze anys vestida d'home, penso que tinc gana i he de sortir per tenir un tros de pa.

Malgrat la disfressa, la por de ser descoberta pels talibans devia ser constant. Com va aconseguir amagar que era una noia?

La meva força era la meva fe i la meva mare. Vaig mirar de ser molt seriosa: no parlava i no reia. Molta gent em deia "senyor boig", perquè, com que no volia discutir, tirava una pedra perquè em deixessin estar. Però quan no podia més, demanava ajuda a Déu.

Què li va comportar el premi Prudenci Bertrana?

Estic molt contenta que hagin valorat la meva vida. Quan els mitjans van començar a demanar-me que expliqués la meva història, pensava "què tinc? L'únic que he fet ha estat sobreviure. No sóc una heroïna". Però sempre he tingut confiança en el llibre perquè és la meva veritat, i això és el que em serveix.

Després de tants anys de ser un noi, li va costar recuperar la seva personalitat femenina?

Mai no vaig oblidar que sóc una noia. El que passava és que, després de les operacions [per recuperar-se de les ferides de la bomba. En van ser 14, i les últimes a Barcelona], pensava que si tornava a ser una noia perdria la llibertat de tenir les meves idees i prendre les meves decisions. I la psicòloga em va dir: "aquí ho podràs fer sense problema". Perquè jo no vull gran cosa, només ser lliure.

El llibre s'ha traduït al castellà, l'italià, al portuguès, al polonès i al basc. Li agradaria que es pogués llegir a l'Afganistan?

De moment, no. Allà hi tinc la meva família. Algú potser pensa que he fet molt per la mare i les germanes, però un altre em retreu que els he enganyat molts anys.

Ha tornat a l'Afganistan diverses vegades. Com s'hi sent?

He d'anar tapada amb un nicab i no puc sortir sola a comprar pa. Per a mi és trist, com una presó. Ara sé com viu la dona al meu país.

Remarca que l'educació és la clau per guanyar-se la llibertat...

Com més formació, tens més arguments per defensar els teus drets. Al meu país la majoria de la gent són analfabets.

Aquí també tenim una visió distorsionada de l'Afganistan...

Va ser quan vaig arribar aquí que vaig sentir a parlar dels drets de la dona i dels drets humans, i no entenia què eren. Al meu país he viscut com un home i sé que també ho passen malament. Allà tots ho passen malament.