El músic i compositor nord-americà Paul Fuster torna a deambular per Catalunya. Després d'haver residit a Cardona (el poble de la seva mare), entre el 1997 i el 2004, i publicar els discos 36 weeks (1998), Battleship (1999) i Happy nothing (2002), Fuster va desaparèixer del mapa. On era? Doncs havia marxat de nou cap Nova York, al costat del seu fill, que ara ja s'ha fet gran. Per això, l'hivern passat, Paul Fuster, fill del conegut cardiòleg Valentí Fuster, va decidir tornar a creuar l'Atlàntic i, una dècada després, treure un nou disc: Repte (Chesapik, 2012), el seu debut en llengua catalana, folk mesclat amb "melodies que insinuen paisatges com deserts o flors". Dues hores abans del darrer concert de presentació del seu nou treball, a la sala Heliogàbal de Barcelona, conversem amb el cantautor de Minnesota.
A què es deu el títol, Repte?
Es refereix a tirar endavant, tot i que també té a veure amb el fet que sigui el meu primer disc en català.
Per què en català?
Per trencar els meus propis esquemes i per fer alguna cosa que mai no havia fet. També m'agrada que se m'entengui quan canto. He posat un gran esforç a compondre la lletra, tot i que la música és molt universal i no té llenguatge. Hi ha molta estima posada en cada cançó, i això és el més important.
Així, l'idioma té poca importància en la seva música?
És una importància molt relativa. La música es massa universal per restringir-la a una moguda de llenguatges. L'important és la vibració que sents.
Per què ha tornat a Catalunya?
Per relaxar-me. Allà vivia molt atabalat, soldant, fent bicicletes, quadres i portant una vida marcada pel rellotge i el final de mes. Poca broma amb Nova York! Aquí puc estar molt més tranquil, puc viure mínimament de la música i aprendre de les meves necessitats més vitals. Fins i tot, aquí em noto millor persona, perquè tinc el temps per ser-ho. El meu fill ja té 16 anys, s'està fent un home, té carnet de conduir i ja no he d'estar al seu costat tot el sant dia.
Allà fabricava bicis i guitarres. Quina similituds hi ha?
L'escultura en si. En les dues feines es treballa amb el metall, tot i que fer una guitarra suposa tota una ciència, ja que hi ha d'haver una escala, l'instrument ha de quintar, ha d'estar tot ben mesurat... L'important és fer-ho a mà, i per a mi és molt agradable treballar amb ferro i soldar. Les meves guitarres estan fetes de xapa de cotxe antic, menys una que està feta de xapa de rentadora... Les bicis també les fabrico de forma artesanal... Tot és escultura.
Aquest últim disc l'ha masteritzat Juanjo Muñoz, de Gossos, i el primer CD el va gravar a Kay Studios de Manresa. A més, ha viscut a Cardona. L'inspira el Bages?
Sí, ara hi sóc poc, a Cardona, perquè estic molt enfeinat a Barcelona, però m'hi sento com casa. Per banda de la meva mare, sóc híper-bagenc, ho porto a la sang.
Si parlem del contingut del disc, cançons com Ja no sap greu i Sóc fill de la meva mare són més obertes que les d'anteriors àlbums. Repte és el seu treball més positiu?
Sí, i també molt personal, perquè m'he permès de fer-lo tal com sóc. He deixat anar la meva creativitat sense massa escrúpols, sense grans fites. És un disc molt honest. El més fàcil és caure en la negativitat, perquè n'hi ha molta i té un imant immens, però jo necessito el sentiment de la positivitat.
A Estem escoltant reivindica ser un mateix. Paul Fuster és Paul Fuster?
La cançó parla de refiar-se de nosaltres mateixos i permetre'ns sentir-nos perdonats si som bones persones. Pot semblar un tema molt estúpid, però cal ser qui som, en lloc de reprimir-nos. No vull viure al servei dels altres. M'és igual que diguin que estic penjat, l'important es morir dient que he viscut la vida tal com jo era i com jo la sentia.
M'estàs fallant és un cant anti-materialista?
Sí, parlo de "dignitat immaculada", una expressió que assenyala un tipus de societat que viu només per les coses exteriors, per la riquesa, l'estatus, els reconeixements... La riquesa interna és on hi ha el rotllo.
Els concerts de presentació de Repte els ha fet amb format trio.
Sí, acompanyat pel Xarim Aresté, al banjo, i el Pep Mula a la bateria, perquè m'agrada tocar en llocs petits, necessito sentir-me proper a la gent. No vull fer un paper i el públic un altre. M'agrada viure una experiència conjunta, i això es fa més evident en locals petits.
El molesta que en totes les entrevistes es digui de qui és fill?
Que es parli del meu pare com una persona que ha arribat a un nivell molt alt no em molesta. El que em molesta és el morbo que això pugui crear al voltant de la meva figura. Tinc una relació preciosa amb els meus pares, me'ls estimo molt. M'han pujat per ser exactament qui sóc, els dec la vida. Ells m'han ensenyat a creure en la riquesa interior i sempre m'han dit: "tu més vals quan més ets tu". Sóc molt afortunat. Per a mi no és el prestigiós Valentí Fuster, per a mi és el meu pare, una persona increïble, n'estic molt orgullós, tant d'ell com de la meva mare.
Grups catalans. L'interessen?
A mi m'agrada la bona gent, els bojos, les persones que tenen alguna cosa a dir en el món que vivim. A Catalunya hi ha una llista increïble de poetes, pintors i grups interessants als quals els mitjans no donen cobertura. No busquen fama, només fer art per sobreviure a nivell mental i espiritual.
Un repte per al 2012?
No vull res més que ser el que sóc, però sempre exigeixo de mi, dia a dia, tirar endavant.
La seva aparició a El convidat, amb Gerard Quintana, va agitar les xarxes socials. Què en pensa?
Em va saber greu. La gent és molt valenta darrere d'un ordenador deixant missatges horrorosos... Espero que algun dia caigui la xarxa per una pluja estel·lar i se'n vagi en orris!
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
