´Ja em sento tant cantant com pianista´

Cantautora. La cosina del pilot de motos Marc Coma és una compositora i intèrpret que, tot i la seva joventut, ja signa dos treballs discogràfics, el darrer dels quals, Magnòlia

La veu de Maria Coma (Barcelona, 1987) sonarà per quarta vegada a Manresa en els darrers anys. La cantautora de pares avianesos, i cosina del conegut pilot de motos Marc Coma, presentarà el seu segon treball discogràfic, Magnòlia (Amniòtic, 2011), aquesta nit a la sala El Sielu en companyia de Pau Vallvé (bateria), Nico Roig (guitarra) i Jordi Casadesús (contrabaix).

Del primer disc (Linòleum, Amniòtic, 2009) va dir, fa un parell d'anys en aquest diari, que tenia un part naïf i una altra de més fosca. Escoltant Magnòlia, es té la sensació que ha aparcat el primer adjectiu i ha prioritzat el segon. S'ha deixat anar, sense embuts?
En el primer disc vaig voler ensenyar moltes coses. Tota la vida, des que tenia sis anys, havia tocat en diverses bandes, en el duet u-mä amb el Pau Vallvé, havia compost coses per a mi mateixa... Potser per això, amb Linòleum vaig crear un collage de moltes idees. En la distància, hi ha cançons que no me les sento tan properes i amb les quals ara no m'hi identifico gens. És el que passa quan proves coses.
I ara s'identifica amb tot el que ens mostra a Magnòlia?
No ho sabré fins d'aquí a un quant temps. Ara per ara, sí que m'ho sento molt meu, i n'estic molt contenta, convençuda. Ha estat un disc molt meditat, i tinc la sensació que amb aquest disc puc dir que jo sóc això que he fet.
S'hi reflecteix una persona que cerca la pausa d'allò ben fet?
Quan feia Linòleum, la meva situació era molt caòtica. Estava de gira amb u_mä, estudiava Comunicació Audiovisual a la universitat, també feia jazz, coses de cinema... La veritat és que en els dos darrers anys no he parat. Però per crear Magnòlia he volgut sentir-me molt còmoda treballant. Val més fer poques coses i bé que no pas moltes, així les gaudeixes més. Per això vam treure la gravació de l'estudi i la vam fer a casa meva, dedicant-li atenció i buscant-hi un so més natural. Sense claqueta, ni cascos. Al meu ritme, en pijama i descalça, si així sentia que havia de cantar i tocar. I el so que n'ha sortit és brutal, molt càlid, fins i tot amb alguna distorsió ambiental, amb alguna impuresa.
És un disc de sentiments?
No ho buscava, no vaig compondre pensant en quin sentiment volia plasmar. Però potser sí que, inconscientment, m'hi anava trobant. El que sí que té aquest disc és molta presència del piano, un fet volgut des de l'inici, a diferència de l'anterior, en què només hi havia dos o tres pianos importants.
Maria Coma se sent més pianista que cantant?
Fa un any potser hauria respost que sí. Però ara em sento a gust en les dues facetes. Des de petita que canto, tot i que sempre ho feia en corals, no en solitari. Darrerament he treballat molt la veu.
Quin repertori oferirà al Sielu?
Tocarem totes les cançons del Magnòlia, sobretot, però m'agrada que els concerts no siguin simples reproduccions d'un disc, i per això faig arranjaments que fan que cada directe sigui diferent. A Manresa hi portaré la banda, amb el Pau, el Nico i el Jordi, però també faig concerts jo sola, i d'altres en què hi ha la banda i el Quartet Brossa. En el concert es podrà veure la voluntat de crear parts instrumentals, de treballar les parts entre cançons...
En la darrera cançó del disc, Dins magnòlies, escriu que "mai ningú no ens prendrà el que vam ser". No és massa jove per posar-se tan nostàlgica?
Ha, ha, ha!... Bé, tothom té records, oi? Potser sí que és una mica melancòlica, però poder recordar els bons moments quan en tens de dolents és una sensació que m'agrada. I és veritat que els records no te'ls pot prendre ningú.
De fet, aquest tema només té dues frases que es repeteixen amb un munt de veus a cor. Què buscava amb aquest efecte?
Té una intenció màntrica, es tracta de repetir el que s'hi diu, i em venia de gust fer-ho amb uns quants amics.
El disc desperta un sentiment de gust per les coses fetes a foc lent. Potser per això també grava els videoclips en el format cinematogràfic super 8?
La veritat és que s'ha d'aprendre d'anar amb calma per la vida. Mentre gravava el disc vaig pensar que el super 8 seria el sistema que m'aniria millor per als clips. Però ara el grup de gent que l'usa és reduït.