S

i Diògenes, fa més de 2.000 anys, anava de dia pels carrers de Sínope amb un fanal encès buscant homes honestos, dijous a la nit vaig sortir del teatre Kursaal de Manresa cercant amb una llibreta, i cara de pocs amics, el vertader art, ja que damunt de l'escenari no l'havia vist enlloc, tot i que el grup que hi tocava es fa dir Els Amics de les Arts i està molt de moda.

Després d'escoltar en directe la presentació del nou disc Espècies per catalogar, continuo sense entendre com aquesta formació ha arribat on ha arribat. És cert que han caigut en gràcia, però si ens cenyim a l'estricta crítica musical, cal reconèixer que el quartet no mostra res substancial ni original amb la seva música. Si Hendrix, per exemple, els veiés tocar la guitarra, vessaria llàgrimes (àcides) en escoltar uns acords més propis d'un cap dels escoltes... I què dir-ne de les seves aptituds vocals? Dubto que cap orquestra de festa major els volgués llogar per cantar. Sigui com sigui, el grup ha omplert dos Kursaals, on se'ls ha ovacionat, i molt.

Dijous, els Amics van interpretar totes les noves cançons, intercalant-les amb les seves peces antigues més conegudes com L'home que balla fent de gos i Jean-Luc (que van repetir als bisos). El públic va demostrar, des del primer minut, que ja se sabia les lletres dels nous temes (cosa gens fàcil tenint en compte els llargs relats com Carnaval -amb què van obrir- i L'affaire Sofia). Humilment, no entenc com algú es pot arribar a emocionar cantant "no em digueu llumeta, avui sóc un fanal" o "I tot parlant de Schopenhauer vam acabar en un afterhours".

El directe es va veure afectat per l'evident manca de rodatge que comporten les estrenes, amb diversos problemes tècnics a la bateria i una descoordinació en les entrades de veus. La potent secció de vents, però, va mantenir a l'alçada unes noves peces que manelegen. Els diàlegs entre cançó i cançó, típics de la banda, també van decaure respecte a altres ocasions, i l'humor va ser fluix.

En tota aquesta història del nou pop català, alguns ens estan aixecant la camisa, i cal que posem els punts sobre les is. Ara el més fàcil i cool és dir que els Amics són boníssims, i consentir-los com fan repetidament diversos mitjans. Però, ja em perdonaran, el pop-folk del quartet barceloní només pot satisfer els paladars menys exigents i les seves cançons, amb una lírica infantiloide, no parlen pràcticament de res.

La gira dels Amics serà triomfal i multitudinària, no en tinguin cap dubte, i mentrestant quaranta mil grups millors continuaran podrint-se als garatges sense que ningú els faci cas. Alguns, però, lluny de les modes, seguirem almenys sense creure'ns determinades propostes pseudoculturals, igual que no ens creiem Tele 5, encara que sigui la cadena televisiva més vista a Catalunya.