bservant admirada l'edifici barroc on fins fa poc hi havia els jutjats de la capital bagenca, Elena Chiti va exclamar que en qualsevol ciutat europea una obra d'art com el frontal florentí tindria, per si mateixa, un espai d'exposició com l'esmentat palau. La historiadora italiana caminava al costat de Jaume Espinalt, que fa quatre dècades que estudia la Seu, en una visita que va fer a Manresa per conèixer de prop el teixit, objecte de la seva tesi sobre brodats florentins del segle XIV que fa uns dies va merèixer la màxima qualificació cum laude a la Universitat de Florència.

L'estupefacció de Chiti no és un sentiment isolat: de fet, a la bella localitat italiana no falten veus reputades que asseguren que el frontal manresà és superior en qualitat al de Jacopo Cambi que conserva la Galeria de l'Acadèmia. Però allí la joia no s'amaga rere una feixuga escala de cargol amb alts graons de pedra, unes quantes portes, un armari i una vitrina com a la Seu.

Elena Chiti es va posar en contacte amb Jaume Espinalt arran de conèixer el seu bloc sobre arquitectura medieval, i els Amics de la Seu van delegar en ell el contacte que l'estudiant va demanar mantenir de forma regular amb la capital de la Catalunya Central per rebre materials que l'ajudessin en la tesi. Un cop analitzades les obres, la doctora en art ha expressat el seu convenciment que el frontal manresà és el millor. Com si d'una competició esportiva es tractés, l'adquisició que va fer Ramon Saera fa sis segles i mig mereixeria la medalla d'or de la seva categoria.

El llegat de Geri Lapi com a artesà del brodat perviu bàsicament a Manresa, on hi ha l'única peça seva que consta que s'ha conservat sencera. No obstant això, també es pot apreciar la destresa de l'artista al Metropolitan Museum of Art de Nova York, on es guarda un fragment de 26,7 x 40,6 cm d'un altre frontal. El retall presenta l'escena de la flagel·lació de Crist i és la peça més recognoscible d'una sèrie de dotze de les quals el centre nord-americà n'hostatja nou. De la sort o la dissort de les altres no se'n tenen més dades.

Sense fotos

Elena Chiti va demanar a Jaume Espinalt una fotografia del frontal per aprofundir en el seu treball, però la resposta de l'estudiós manresà li devia donar una altra pista de la peculiar història de la peça. Tal com està ubicat actualment, és impossible prendre una imatge de tot el teixit, de més de tres metres de llargària. Les dimensions de la sala no proporcionen prou profunditat al fotògraf, que també ha de batallar amb els reflexos del vidre que cobreix l'objecte. Només és factible obtenir un retrat si el frontal surt del seu cau, tal com va passar quan Enciclopèdia Catalana va fer la petició per incloure la imatge en l'article que Rosa Maria Martín dedica a la joia manresana en la col·lecció de deu volums L'art gòtic a Catalunya. Chiti va haver de pagar la còpia al seu autor, Ramon Manent.

L'interès d'aquesta historiadora, que passa temporades a Madrid i treballa com a model de joieria, no s'ha aturat un cop passat el tràngol de l'avaluació davant el jurat acadèmic. Entre els aspectes en què vol aprofundir hi ha la possibilitat que el dibuix que es fa en els treballs preparatoris del brodat fos obra del mateix Giotto o, en el seu defecte, d'algun integrant del seu taller. Tot i l'ampul·lositat de l'afirmació, Chiti creu que l'estudi exhaustiu del frontal manresà podria alterar el coneixement que es té de la història del dibuix en el segle XIV Un motiu més perquè els manresans se sentin orgullosos del frontal i, alhora, s'alci el clam per exigir que estigui a l'abast del públic.