E

l Consell d'Administració del Teatre Nacional de Catalunya es reuneix avui amb la successió de Sergi Belbel en la direcció artística sobre la taula. Oriol Broggi, Carme Portacelli, Xavier Albertí i el calafí Josep Maria Mestres són els candidats a ocupar el càrrec que prèviament van pilotar Josep Maria Flotats (1997-98), Domènec Reixach (del curs 1998-99 fins al 2005-06) i l'esmentat Belbel, responsable creatiu de la institució des d'aleshores i fins a final del curs vinent. Atenent a la rumorologia dels últims temps, podria pensar-se que Broggi surt des de la pole, però res no està decidit perquè el pòquer d'aspirants és format per alguns dels homes -i dona- de teatre més rellevants del país.

Oriol Broggi (Barcelona, 1971) s'ha convertit en els darrers anys en un rei Mides del teatre català. Encadena èxits sense màcula i la seva irrupció al TNC significaria la consolidació d'una carrera que està escrivint ara mateix el seu penúltim capítol: el Cyrano de Bergerac que ha muntat a la Biblioteca de Catalunya fa dies que té totes les entrades exhaurides. Des de la companyia La Perla 29, ha convertit la nau gòtica d'aquest espai del Raval en una de les joies de l'escena nacional. Però quan surt fora, com en el cas de la molt aplaudida Incendis, al Romea, també posa el llistó molt amunt.

Josep Maria Mestres ha estat en els darrers anys un dels directors habituals en les programacions de Belbel: El ventall de Lady Windermere, La casa dels cors trencats, Un mes al camp... i un Rusiñol, Llibertat, d'aquí a uns quants mesos. Bon coneixedor dels clàssics, és un candidat ben situat. Xavier Albertí ha estat un dels homes de Rigola al Teatre Lliure, i s'ha significat sempre com una gran coneixedor de la tradició i un director i dramaturg capaç i innovador. En quart lloc, que no últim, Carme Portacelli, la directora de la celebrada La nostra classe. Des de la Factoria Escènica Internacional, és d'aquelles creadores que fan trajectòria sòlida amb treballs aplaudits.

El proper director artístic del TNC haurà de fer front no tan sols a les retallades sinó també al debat que, inevitablement, genera la gran capacitat de la sala gran (870 butaques): la idoneïtat de programar espectacles que no oblidin ni la qualitat ni la comercialitat. Amb el 73 % d'ocupació en aquest darrer curs (queden algunes funcions d'Agost per tancar balanç), una xifra similar a les dels cursos precedents, el TNC no pot passar-se de frenada i obviar el compte de resultats; és a dir, l'ús curós de cadascun dels euros públics que administra.

Sergi Belbel deixa en herència projectes tan engrescadors -i de resultats forçosament irregulars- com el T6 de suport a la dramatúrgia emergent. A més, aquesta darrera temporada ha pres una decisió de pes: traslladar els autors catalans contemporanis a la sala gran i ubicar Shakespeare i Ibsen a la petita. Una posició arriscada però coherent amb la tan divulgada excel·lència de l'autoria d'aquest país, comparable, segons Belbel, a qualsevol altre de l'àmbit internacional. Falta fa que això sigui així. Només caldrà veure si el proper director creu el mateix.