El món anglosaxó podrà llegir a final de l'any vinent la novel·la K.L. Reich, de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, gràcies a la traducció dels professors universitaris Marta Marín-Domine (Barcelona, 1959) i Robert Finley, que exerceix a la Memorial University de Terra Nova (Canadà). Marín viu al país nord-americà des de fa dotze anys i imparteix literatura, cultura i cinema peninsulars a la Wilfrid Laurier University, a la localitat d'Ontario i l'editorial de la qual és la responsable de la publicació del text amb el qual l'autor bagenc va explicar la seva vivència dels camps nazis.

Per què una universitat del Canadà publicarà Amat-Piniella?

Vaig ser jo qui ho va proposar al poeta i editor Brian Henderson, que ho va acceptar en valorar la poca o nul·la coneixença que es té sobre el tema en l'àmbit anglosaxó, i la importància del llibre. Fa cinc anys que em dedico a l'estudi de la literatura testimonial espanyola i catalana, i als processos de representació memorial. També sóc directora del projecte del Centre d'Estudis de la Memòria i el Testimoni, encara en procés d'aprovació, que estarà a Toronto.

Com va arribar a la literatura concentracionària?

Suposo que per biografia familiar. La meva és una família teixida a cops d'exili, estem escampats en dos continents. El meu pare va patir l'exili als camps francesos. La història personal m'ha obert l'interès vers altres experiències d'exclusió no cenyides estrictament al meu àmbit geogràfic d'origen.

Què li interessa d'aquesta literatura?

Des d'un punt de vista general, la reflexió política, social i filosòfica que se n'extreu sobre el passat i sobre el present. Des d'un punt de vista formal, estudiar els recursos que utilitzen els autors per explicar una experiència que la majoria de lectors no ha compartit i que, per tant, obliga a forçar el llenguatge o l'estructura narrativa per que pugui ser virtualment compartida.

Què aporta Amat-Piniella?

És un supervivent de Mauthau- sen. La seva visió o representació de l'experiència és particular, com ho és en cada escriptor. Ell aporta una reflexió que és fruit d'uns valors ètics, i també dels valors compartits per una part de joves republicans. No és la visió d'un resistent, en sentit estricte, sinó d'un humanista que intenta explicar-se l'inexplicable de la barbàrie nazi, viscuda a partir de l'experiència dels deportats espanyols. Es tracta, doncs, d'una visió cenyida a aquest microcosmos vivencial. El llibre, si el llegim, a més, com a document, té la valentia de donar a conèixer les tensions i les contradiccions de l'organització política clandestina menada pels espanyols al camp, element que, segons el meu parer, devia influir força, a banda de la censura de l'època (1963), en les dificultats que va trobar per ser publicat.

On situaria la novel·la del manresà dins d'aquest corrent?

Per a mi, el llibre s'inscriu dins dels nombrosos escrits de deportats polítics -tot i que, estrictament parlant, els espanyols no fossin considerats d'aquesta manera- que han escrit sobre el tema. Hem de pensar, contràriament al que es creu, que hi va haver molts supervivents que ja de bon començament i durant els anys 50 i 60 van deixar escrites les seves memòries. Hi ha força testimonis de supervivents de Mauthausen, escrits en francès o en italià, per exemple, que tampoc no han estat mai traduïts a d'altres llengües.

Per què Amat-Piniella, a diferència d'altres autors del gènere, no gaudeix del mateix estatus?

K.L. Reich no és un cas aïllat. Normalment pensem en els autors canònics de la literatura concentracionària, Primo Levi, Robert Antelme..., encara que caldria fer una distinció entre l'experiència dels autors jueus i la dels no-jueus, i ens pensem que amb els que coneixem comença i acaba el testimoni dels camps nazis. De testimonis, n'hi ha moltíssims, alguns publicats en edicions molts petites, o bé en autoedicions, però també hi ha molts manuscrits. Pel que fa a Amat-Piniella, el desconeixement crec jo que es deu a diversos factors, força complexos. No crec en la hipòtesi de la censura franquista per explicar totalment aquest desconeixement, ja que el llibre, per exemple, podria haver-se publicat en alguna editorial de l'exili, com ja va intentar, sense èxit, el mateix Amat-Piniella, o fins i tot en traducció, ja que Amat-Piniella tenia força contactes a França. El fet que Espanya quedés pràcticament aïllada del conflicte bèl·lic i l'aïllament consegüent en què es va desenvolupar la dictadura és un element a tenir en compte. Indiscutiblement el fet que els supervivents espanyols del camp estiguessin en la seva majoria exiliats, i que, per tant, no fos possible transmetre fàcilment el seu testimoni n'és un altre. I, finalment, no cal oblidar que la memòria dels fets polítics es transmet també per circuits polítics. K.L. Reich és força crític amb les estructures polítiques, tal com es van desenvolupar al camp, però, malgrat tot, sembla que ret un homenatge a un personatge anarquista, que de fet va facilitar la supervivència d'un grup d'espanyols, entre els quals ell mateix, i que ha estat força criticat pels supervivents comunistes.

Això pot canviar amb l'impuls de la traducció anglesa?

El món anglosaxó, i molt especialment el de l'Amèrica del Nord, ha estat receptor des de fa molts anys de la literatura concentracionària. No oblidem que és allí on neixen els anomenats Estudis de l'Holocaust, que prenen força als anys 80 i sobretot als 90. Això dit, cal tenir en compte que K.L. Reich, des del meu punt de vista, no pertany a la literatura de l'Holocaust, ja que prové d'un autor a qui no era destinada, en tant que no-jueu, la solució final decretada el 1942 per anihilar els jueus europeus. La traducció anglesa, no obstant això, esperem que pugui donar a conèixer una de les cares que va prendre l'exili espanyol.

Quines dificultats ha trobat en fer la traducció?

De problemes, molts, començant per trobar el to adequat, ja que K.L. Reich té un registre de llenguatge a cops força elevat. Des d'un punt de vista personal, ens ha fatigat molt. Ens ha fet reflexionar intensament sobre el paper del traductor com a transmissor però també com a voyeur, ja que la mirada és un dels sentits que Amat-Piniella prioritza a l'hora de construir la veu narrativa. Va ser tant el que ens va capficar, que l'octubre de l'any passat vaig organitzar un col·loqui sobre la Traducció i la literatura concentracionària, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb traductors d'autors cabdals de la literatura concentracionària, on entre d'altres es va discutir aquest aspecte de la traducció.

Per què fa una edició crítica?

No és una edició crítica, sinó comentada. Se'ns ha fet imperatiu explicar, al final dels capítols, i a manera d'introducció, totes les referències històriques i polítiques, per exemple les referides al context espanyol republicà, que haurien passat desapercebudes al lector anglosaxó. Cal tenir en compte, també, que la traducció és distribuirà sobretot en l'àmbit dels departaments universitaris d'estudis hispànics. Però ens agradaria que depassés aquest àmbit.

Quines diferències hi ha respectes les edicions catalanes?

Que hi hagi dues edicions en català ja és un símptoma d'una transmissió travada pel que fa a la literatura concentracionària. Nosaltres hem partit de l'edició del 1963, publicada per Club Editor, que és l'edició final que Amat-Piniella va estar treballant més de 15 anys.

L'any que ve se celebrarà el centenari de l'autor. És un bon moment per reivindicar-lo?

Sí, però crec també que arriba molt tard. I és lamentable esperar les commemoracions per donar a conèixer els escriptors i els artistes. Es corre el risc que siguin de nou oblidats. Un llibre, un autor, una obra artística es mantenen vives si han tingut l'oportunitat d'inserir-se en el teixit d'una col·lectivitat.