L'edició inaugural del Premi Ten- dències atorgat per Regió7 i Televisió de Manresa el mes de maig va recaure en l'artista plàstica Marina Berdalet (Barcelona, 1965), resident a la localitat bagenca de l'Estany des de fa una dotzena d'anys, i el duo de música electrònica No Parfum, format per Martí Barcons (Gironella) i Samuel Mateos (Berga). La recompensa es plasma a partir d'avui en una exposició a la Fundació CaixaManresa que tindrà com a acte d'obertura (20 h, entrada lliure) una performance amb els tres protagonistes implicats. Des de dues hores abans, però, la mostra ja estarà oberta al públic, amb entrada gratuïta.

Que ensenya en aquesta mostra, que estarà oberta fins a final d'octubre?

Hi ha un recull d'obres dels últims quinze anys, amb la naturalesa com a eix temàtic. Al llarg de la meva trajectòria és la qüestió que més m'ha ocupat i he volgut fer palesa aquesta preocupació. Hi haurà al voltant de mig centenar de peces exposades.

Què l'interessa de la naturalesa a l'hora d'expressar-se en la seva faceta artística?

Hi ha tres perspectives que es veuen reflectides en aquesta exposició. D'una banda, m'interessa molt l'apunt del natural, l'observació de les plantes com creixen, de les estructures dels arbres. Aquest va ser el punt de partida d'uns dibuixos que vaig aplegar en les sèries anomenades Moments del silenci.

La calma com a motor creatiu?

Vaig estar dos anys veient com creixien les plantes que tenia a casa i cada dia les mesurava i les dibuixava, datava els canvis... Fins i tot a classe en feia partícips els nens. Vaig arribar a fer fins a quatre-cents estudis científics, una anàlisi exhaustiva del moviment de creixement de flors com el narcís, el jacint, ... Hi havia amics que em regalaven llavors, jo les plantava, ... I aquest seguiment es va convertir en un diari de la meva vida a través de les plantes.

Quin és el segon dels punts de vista que esmentava?

Vaig emprendre una nova sèrie que vaig titular Estructures del gest, que són dibuixos que van néixer per atzar a partir d'una línia inicial. La tija d'un arbre, per exemple. La dibuixava sobre el paper. I després en feia una altra, i una altra, i una més, ... Anaven sortint línies, el dibuix creixia com un ésser viu a partir de la repetició d'un gest, d'un traç. No hi havia la voluntat de crear paisatges sinó d'aprofundir en la mateixa naturalesa del dibuix. La superfície plana del paper anava adquirint, a partir d'elements mínims, la profunditat. No pretenia representar la naturalesa, però és cert que els resultats poden remetre a paisatges, l'espectador els hi pot veure.

També aplicava en aquestes peces la minuciositat i lentitud de les anteriors?

No, aquí hi havia una elaboració d'un o dos dies, com a molt, amb llapis i goma d'esborrar. Era un treball que anava del buit al ple, els espais s'equilibraven a mesura que dibuixava.

Ens falta el tercer punt de vista del seu treball sobre la natura- lesa.

Hi ha un tercer conjunt d'obres que neixen d'una mirada interior, fruit de moments dolorosos de la meva vida. Per a mi, la naturalesa tornava a aparèixer i creava paisatges interiors sense una intenció prèvia. Per dir-ho d'una manera molt gràfica, són obres que surten com d'un vòmit, d'una explosió, amb tinta, materials plàstics, ... A l'exposició hi ha dues peces que es porten deu anys de diferència, però s'hi veuen fàcilment les connexions.

Quin pes té la intencionalitat figurativa en la seva obra?

En aquesta exposició vull donar a entendre que m'agrada trencar la barrera que separa la figuració de l'abstracció. Jo només considero que faig dibuix, pintura, ... però no un estil concret o un altre. A vegades puc ser fidel a la realitat i en d'altres em guio per l'ull interior, tancant-me a la mirada exterior.

Ensenyarà peces fetes del natural, de l'observació directa d'allò que veu?

Hi ha aquarel·les, per exemple, realitzades amb aquest mètode. També exposo quaderns de viatge, plens de dibuixos, esbossos, ...

En la seva obra es detecta un gust, gairebé obsessiu, per la línia, pel traç mínim.

Trenco una llança a favor del dibuix al natural, al fet d'anar als llocs amb la llibreta i prendre apunts. Jo passejo força per l'Estany i els seus voltants i observo. Les coses no surten perquè sí, és a través de la repetició, de la serialitat, que n'acaba emergint alguna cosa. Si estires un fil, n'obtens quelcom, i al final veus les connexions entre aspectes que, aparentment, no tenen res a veure. Aquest és un dels aspectes clau de l'exposició, la idea de procés creatiu: res succeeix perquè sí.

El blanc i el negre, amb els seus matisos grisos, predominen en les obres que exposarà. És un reflex del conjunt de la seva obra artística?

Reivindico el dibuix com una obra acabada, com ho poden ser la pintura i l'escultura, tot i que si vas als museus no es considera d'aquesta manera. Per a mi, el dibuix és el camí més directe entre el raciocini i el paper, només hi intermedia la mà. En la pintura, pots afegir capes, hi ha una certa possibilitat de rectificació, però en el dibuix no és així.

L'exposició del Premi Tendències s'obre amb una perfomance conjunta amb No Parfum. Què n'ha d'esperar qui vingui a l'acte, obert al públic?

El Martí Barcons i el Samuel Mateos han fet dos treballs diferents. D'una banda, una composició musical que anirà sonant com a música ambiental tots els dies que l'exposició estigui oberta. L'espectador podrà veure la meva obra i escoltar la seva. A més, però, han creat una altra música d'aproximadament mitja hora que interpretaran en la performance de l'acte inaugural, i a partir de la qual jo improvisaré una obra meva que executaré davant el públic durant aquesta estona, sobre una tela blanca d'1.50 m per 1.14 m. Realment no sé què passarà!

Com va anar la primera trobada entre un duet de música electrònica i una artista plàstica que fa de la calma un dels principis constitutius de la seva obra?

No puc negar que em feia un cert recel, no sabia pas que en podria sortir del treball conjunt entre ells i jo. Els dos components de No Parfum van venir al meu taller, els vaig ensenyar la meva obra en blanc i negre, van remenar, van mirar, ... També els vaig deixar un escrit meu. Al final van acabar triant els conceptes sobre els quals elaborarien la música de l'exposició.

Va quedar convençuda?

He de dir, en honor a la veritat, que el resultat em va sorprendre molt, m'agrada perquè crec que han sabut interpretar els conceptes sobre els quals jo treballo, com poden ser els contrastos entre el blanc i el negre, el buit i el ple, ... a partir de l'expressió en un altre llenguatge, en aquest cas la música. Pot semblar que el que fan ells i el que faig jo són dos universos separats, però en aquesta col·laboració ens hem enriquit mútuament. De fet, després d'escoltar-los vaig fer algunes variacions en les obres que finalment es veuran exposades.