Nascut a Cornellà però amb un estret lligam amb la Catalunya Central, Antonio Clavijo és l'autor de Contradansa, el projecte artístic guanyador del concurs convocat per la Taula d'Arts Visuals (TAV) de la capital del Bages. Tot i que la seva vinculació al món de les arts no és professional, fa anys que s'hi dedica i ho fa en diferents disciplines. Amb el grup Kinoplatz ha actuat en nombroses ocasions a Manresa. També té un projecte de poesia i música anomenat Temblor amb el berguedà Gerard Vilardaga, alhora que fa tallers de música electrònica per a nens. És el primer premi de videodansa que guanya i confia que aquest reconeixement l'ajudi a obrir-se camí en aquest camp.

Com va sorgir Contradansa?

M'agrada moltíssim la dansa i el videoart, però sempre que veia alguna peça de videodansa només veia dansa gravada, però en canvi, no veia un treball de vídeo. El videoart com a llenguatge té una cal·ligrafia molt pròpia i de vegades ens pensem que prement el rec de la càmera i gravant un pla fix ja n'hi ha prou. Però es pot experimentar, es poden buscar nous camins per intentar explicar el mateix però de diferents maneres. Partint d'aquesta idea inicial vaig gestar el concepte de Contradansa. Com si fos un diagrama de vídeo, per un costat i, per l'altre, dansa. Hi ha un punt on es creuen i això és videodansa. Un territori comú.

El públic forma part de l'exposició...

Exacte, en la performance del dia de la inauguració el que vam intentar és lligar-ho tot. El vídeo feia la seva funció, el ballarí, també, i nosaltres, a més, hi posàvem música. Tot el que es va fer va ser gravar-ho i el públic assistent, evidentment, també en va formar part. La gent sortia als plans de vídeo, interactuant amb el grup, i d'aquesta manera van passar a formar part de l'exposició.

Les imatges que es poden veure a la mostra pràcticament no han estat editades.

Una cosa que es reflecteix a l'exposició és que no fem una manipulació molt forta de les càmeres. Durant el procés de creació, si una càmera estava gravant i de cop s'apagava, la deixàvem així. De fet, hi ha moltes càmeres que a meitat de la gravació es van apagar i vam decidir deixar-les, a veure què passava amb aquell pla que semblava que anava a entrar i no entrava. La resta de la coreografia la fa el cap de l'espectador. Sóc del parer que actualment l'espectador està massa domesticat. Per això aquesta exposició és molt en brut i l'espectador hi ha de posar de la seva part. D'entrada, potser veus la mostra i no hi trobes connexions, però al cap d'una estona comences a lligar-ho tot. Hi ha moltes relacions ocultes a Contradansa.

De fet, vau gravar amb càmeres antigues...

Sí, perquè per mi era una manera de reivindicar que la tecnologia és vàlida fins on un decideix que sigui vàlida. Quan surt al mercat una novetat tecnològica sembla que tots ens hi haguem de tirar de cap. Una de les altres coses bones de treballar amb aquestes càmeres era entroncar amb les primeres exposicions de videoart que vaig veure, que eren precisament això i que és un format que ja no es veu enlloc.

Quina va ser la metodologia de treball?

Vam agafar cinc càmeres i vam començar a gravar alhora de manera sincronitzada, en cinc plans diferents. Una d'elles era la que tenia la mescla, però les altres oferien cada pla, en brut. Això es pot veure clarament en un apartat de la mostra. D'aquesta manera, l'espectador es converteix en el realitzador i segons a quina càmera miri tindrà una mescla o una altre.

I per què videodansa?

Vull reivindicar el vídeo i la dansa. Fugir de les gravacions en les que es busca la perfecció, el millor gest del ballarí... Quan anem a veure un espectacle, en funció de la nostra ubicació, no sempre podem veure la millor realització. D'aquí la meva reivindicació, a la que cal sumar-hi la música.