Ensenyar els camins que porten a la felicitat és el motor vital d'Antoni Bolinches (Barcelona, 1947), que dijous va passar per Manresa per parlar del nou projecte editorial de Cossetània que permetrà recopilar en una col·lecció els títols ja publicats i els que encara ha d'escriure. Els primers volums de la sèrie, que sumarà dos llibres l'any, són la reedició de La felicitat personal i la novetat Tu i jo som sis. El reconegut psicòleg convertit en un dels gurus de l'autoajuda creu que el món i la seva gent ens hem de tornar més humans per evitar la destrucció i tenir continuïtat.
Com s'ho fa perquè vostè i jo sumem sis?
En cadascun de nosaltres hi ha el pare, que són les normes socials, el sentit del deure; el nen, que treu la part instintiva, el principi de plaer; i l'adult, que transacciona ambdós extrems i decideix quin comportament cal seguir, buscant l'equilibri entre el deure suficient i el plaer necessari. Així ens sentirem lliures i podrem madurar.
Mirar endins per millorar?
El llibre Tu i jo som sis conté cent reflexions per créixer per dins i relacionar-nos millor. Una vintena són meves i la resta, d'altres autors. Una de les que agrada més és que criticar els altres no ens fa ser millors, tot i que sigui el més fàcil de fer. Aquesta actitud la veiem en els polítics, que sempre estan criticant. El que cal és adoptar la posició de l'automillorament a partir de l'autocrítica.
Tots podem ser bons?
La filosofia humanista és d'arrel rousseuniana, les persones són bones per naturalesa, però la societat les perverteix i les torna competitives, destructives, insolidàries... Els que defensem l'humanisme creiem en el canvi social a través del canvi personal. El meu proper llibre, que sortirà per Sant Jordi, és per primer cop una novel·la inspiracional.
De l'estil Paulo Coelho?
He, he, he! ... tant de bo se'n venguessin tants! El protagonista és un economista i polític que té un accident i queda en coma. Mentre està així, té la visita de tres persones que li suposen una revelació interior que el fa decidir ser una bona persona.
Més clar, l'aigua.
El missatge és evident. Hi ha una crítica al model social competitiu i a la corrupció política, però en clau constructiva. Abans em preguntava si tothom pot ser bona persona. Bé, a vegades topes amb algú que té una patologia o amb gent de temperament excessivament pessimista que no creu que és possible canviar.
Li diuen sovint que una cosa és la teoria i una altra la pràctica?
Els inicis no són fàcils. Això és com fer règim, costa començar, però la inèrcia es retroalimenta.
Un verb que surt constantment en els seus llibres és "millorar". Com es pot aconseguir?
Mitjançant el diàleg intern s'assoleix l'automillorament. Amb el patiment productiu i amb conductes d'autoafirmació.
Patir està mal vist.
Però és inevitable. El patiment no es busca, arriba. I a les nostres mans hi ha triar de patir en positiu. El problema és que, per evadir el patiment, adoptem conductes d'autodestrucció com la beguda o les drogues. Si una dona et deixa, i una altra també, i una tercera..., no podem dir que ho han fet perquè són d'aquesta o d'aquella manera. Si diem això no aprendrem res. La qüestió és preguntar-se per què ens ha passat tants cops. Els moments dolents ens han de servir per aprendre.
Un altre concepte de la seva collita és el d'egoisme positiu. Però ser egoista té sanció social.
L'egoisme l'hem d'acceptar i autoregular-lo. És l'imperatiu categòric de la moral kantiana: no facis als altres el que no vulguis per a tu. Sense caure en l'altre extrem: ni autoritarisme ni narcisisme.
Som molt infeliços?
En nosaltres hi ha la capacitat d'utilitzar els tres facilitadors de la felicitat: la congruència interna, la realització personal i l'amor harmònic. Si ho aconseguim, estarem en condicions d'enamorar.
Però la nostra societat és massa competitiva.
Hem de potenciar la cooperació en comptes de la competició.
Amb cinc milions de persones sense feina? Això és la selva.
Potser si cooperéssim més hi hauria menys atur. Fixem-nos en casos com la Cooperativa de Guis-sona, l'Abacus...
Com vostè digui, però aquí mana Sa Majestat el Capitalisme.
L'any 2000, jo ja parlava d'humanitzar el capitalisme. Sarkozy deia que cal refundar-lo, però jo crec que el capitalisme és un bon sistema de producció. El problema és la distribució.
Així doncs, si som bones persones, ens en sortirem?
Les bones persones no estan disposades a fer segons quines coses. Això els proporciona tranquil·litat espiritual però els perjudica en la promoció social. Els bons no guanyaran mai els dolents. Per tant, han d'aconseguir de canviar els valors. Ara, amb l'emergència de l'ecologisme, tenir un cotxe que gasta molt ja no està tan ben vist, tot el contrari.
La finalitat no justifica els mitjans.
És un optimista irreductible.
Però he de reconèixer que una bona persona difícilment arribarà mai al capdamunt de la jerarquia política. Possiblement, ni de l'eclesiàstica.
Els models de les elits influeixen en la recerca de la felicitat?
Si són Gandhi i Luther King, sí, per posar dos exemples. Però amb personatges com Berlusconi, Putin i altres que tenim més a prop, anem malament.
Són mals temps, doncs, per a l'humanisme? Ser optimista gai-rebé és revolucionari.
Ara té una oportunitat, un cop el capitalisme s'ha hipertrofiat i el comunisme està ensorrat. L'humanisme ho té tot a favor, és l'hora de la revolució de les bones persones. Les alternatives són o bé l'humanisme o bé l'enfrontament de les civilitzacions. Ja ho va dir Einstein: no sabia com seria la tercera guerra mundial, però no va dubtar a respondre que la quarta es faria amb pedres.
