Jonathan Larson no tan sols va morir massa jove, poc abans de fer els 36, sinó que el comiat el va sorprendre només dos dies abans de l'estrena de Rent, l'obra de teatre que portaria el seu nom arreu del món com un dels compositors de referència del gènere musical. El dramaturg i director bagenc David Pintó (Manresa, 1977) ha creat un espectacle basat en la vida i l'obra del seu homònim nord-americà que està actualment en cartell a l'Almeria Teatre del barri de Gràcia de Barcelona. Després de signar treballs com Món Brel i John i Jen, el jove talent manresà torna a sorprendre en un territori, el teatre musical, que domina a la perfecció, ara amb Over the moon.

Quina és la importància de Jonathan Larson (1960-1996) en el camp del teatre musical?

Larson va ser un compositor com tants d'altres amb molta inquietud per donar un gir al gènere del teatre musical. Era un gran admirador de l'obra de Stephen Sondheim. El fet que amb 36 anys, uns dies abans d'estrenar el musical Rent (una adaptació rock de LaBoheme de Puccini), morís d'un aneurisme d'aorta el va convertir en una llegenda. Curiosament, les seves cançons parlen totes que la vida s'acaba quan en fas trenta. Aquest to profètic de les cançons i el retrat que va fer de la generació de principis dels noranta fa que el seu material sigui molt interessant.

Què ha volgut destacar de la vida de Larson?

Quan amb el director musical Xavier Torras ens vam plantejar el muntatge, teníem claríssim que volíem allunyar-nos de l'argument de Rent i aprofundir en l'essència dels temes. Hem escoltat gravacions de concerts i maquetes que va fer i hem investigat i construït moltes hipòtesis. El resultat és un espectacle gens argumental. M'agrada pensar que l'espectador que vingui farà un viatge emocional on se'l convidarà a respondre preguntes que normalment no ens atrevim a formular.

Al marge de les peces de Rent i Tick tick... boom, hi ha altres composicions?

Rent és l'única obra real que existeix de Jonathan Larson. Ell feia un espectacle -30/90, un monòleg rock- acompanyant-se ell mateix amb un piano per bars de Nova York relatant la seva vida. Tick tick... boom va néixer a posteriori de la seva mort utilitzant material de 30/90 i de Superbia (una obra futurista inacabada). Va ser una mena d'espectacle tribut que va reconstruir David Auburn i va protagonitzar Raúl Esparza. Nosaltres utilitzem material original de Jonathan Larson. Hem anat a la partitura i hem intentat oblidar-nos dels discos que existeixen per construir un nou so a partir de zero. A mida que ens anàvem familiaritzant amb el material descobríem coses que ens sorprenien i referències que l'autor feia a Stephen Sondheim i ens hem permès la llibertat d'incloure-les. Crec que hi encaixen a la perfecció.

Larson era un idealista?

Larson era un tipus trist però molt optimista. Quan ens hem posat a treballar els temes amb els intèrprets (Patrícia Paisal, Ivan Labanda, Víctor Estévez i Elena Gadel) ens hem adonat de la gran quantitat d'arestes que tenen. No són cançons tristes o alegres, simplement. Són temes plens de girs i carregats d'emocions contradictòries. Com la vida! Constantment canviants. Es formulava moltes preguntes i tenia una gran imaginació. Constantment s'emparenta amb Peter Pan o vol fugir al regne d'Oz o al país de les Meravelles. Amb trenta anys, m'atreviria a dir que encara no havia perdut la capacitat de somniar, però s'adonava que allò no era una manera de seguir endavant.

La música que feia Larson, amb quins altres referents del teatre musical la podem emparentar?

La veritat és que és un tipus de música molt generacional, com ho ha estat la música de Hair i de Jesucrist Superstar. És un trencament amb el tipus de so que hi havia a Broadway. Posa una banda de rock sobre l'escenari i apreta els cantants fins als límits més inversemblants. En aquest aspecte, els intèrprets han de tenir un rigor tècnic brutal per poder cantar aquesta música perquè és molt dura.

És una obra 100 per cent cantada o també hi ha part de text?

Només hi ha un moment que es parla. En una gravació de treball de la cançó de Rentla vie boheme on Jonathan Larson cantava vam descobrir que en una primeríssima versió citaven unes frases sobre l'art. La resta de l'espectacle és cantat íntegrament en directe sonoritzat per Nuño Vázquez. Fem la funció amb públic a tres bandes i ha estat un treball de xinos fer que les veus se sentissin i s'entengués cada paraula de les cançons. Sona brutal!

Diu que l'obra no té argument. Què percep l'espectador?

No té un argument amb plantejament, nus i desenllaç. És un viatge de la innocència d'abans dels trenta a fer-se gran i acceptar responsabilitats. L'adaptació de les cançons ha estat complicada i fàcil al mateix temps. M'havia d'allunyar dels referents vinculats a l'argument de l'obra original però mantenir l'essència i el caràcter. Per fer això, te n'has d'empescar la manera. I trobar-la ha estat laboriós, però un cop ho vaig tenir la clar, de seguida van sonar bé en català. Les versions que es poden sentir a l'Almeria són pràcticament la primera versió del que vaig fer.

Quins personatges ha creat?

L'obra està concebuda de manera que la frontera entre personatges i intèrprets pràcticament no existeix. Els intèrprets ens parlen des de la seva experiència. Des del primer dia he volgut que els intèrprets es despullessin. Que parlessin des de la veritat. Això exigeix un compromís per part d'ells i un esforç per no mecanitzar la funció. Estic molt orgullós d'ells i molt content de la generositat que m'han ofert. Les cançons són d'allò més fotudes. Demanen ficar-se en llocs compromesos. Demanen implicar-se i mullar-se. I ho han fet amb escreix. Ha estat un treball molt bonic. Han fet un esforç molt gran per treure's de sobre artificis i canten les cançons des d'un lloc molt íntim i sincer.

D'on li ve l'admiració per Larson? Ja havia tractat la seva obra en algun altre projecte?

Doncs no havia treballat mai amb aquest material. Havia vist el Rent que es va fer a Barcelona i tenia el disc. La proposta de fer servir Jonathan Larson ve del Xavier Torras, amb qui formo equip creatiu des de fa anys. M'hi vaig llançar de cap perquè d'una manera instintiva em va semblar que valia la pena. De tant en tant, en aquesta feina, les oportunitats d'experimentar se't presenten d'una manera inesperada. Sempre m'ha agradat descobrir i conèixer obres noves perquè et fan créixer i descobrir coses de tu.

Canviant de títol però no del tot de gènere, què li ha semblat l'adaptació cinematogràfica del popular musical basat en Els miserables de Victor Hugo, que dirigeix Tom Hooper?

Em va agradar molt l'aposta del director per fer que les cançons es cantessin des de la veritat dels personatges sense voler fer sonar la partitura com quan vas al teatre. El cinema permet fer coses que en un teatre no tindrien força. El primer pla, el text xiuxiuejat. Em vaig emocionar i vibrar. M'agrada molt que la música estigui al servei de la història que s'explica i no a l'inrevés i crec que a la pel·lícula passa exactament això. A l'Almeria Teatre tenim el públic molt a prop i això ens permet jugar amb aquesta intimitat. M'encantaria que la gent que ens vingués a veure se sentís així de prop.