Si Stevenson aixequés el cap i topés amb Las posesiones del doctor Forrest (Alba Editorial) probablement se sorprendia. El britànic Richard T. Kelly (1970) s'ha submergit en la tradició de la novel·la gòtica per situar, en el segle XXI, i en l'era de la cirurgia estètica -amb una mena de Dr. Jekyll que dóna títol al llibre-, una obra pertorbadora que s'interroga sobre els dimonis de l'ésser humà. Per a Kelly, la cultura victoriana del segle XIX sempre està "present en la cultura anglesa" així que no resulta estrany que els fantasmes no hagin abandonat mai el vaixell britànic, amb autors com Patrick McGrath, Susan Hill o Charles Palliser.

Què fa un escriptor del segle XXI embolicat amb un gènere del XIX?

Sóc un noi del segle XIX! O això em diuen. Pel meu temperament, m'agraden les novel·les d'aquesta època, per la seva estructura i ambició. Dickens, Dostoievski, Balzac... I les novel·les gòtiques, tot i que no estan tan ben considerades, tenen un poder intern brutal: El retrat de Dorian Grey (Òscar Wilde), Dràcula (Bram Stoker) o L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (Robert Louis Stevenson), aquesta darrera una gran novel·la, mítica. Els personatges tenen molt de poder, com Hamlet, i parlen a través de les generacions. Sumar doble personalitat amb la idea de la cirurgia em posava a l'abast uns ingredients perfectes per a l'horror.

Què té el doctor Forrest de Jekyll i de Hyde?

El doctor Jekyll creu que té alguna cosa malvada que es pot destil·lar, expulsar. Troba en la depravació una experiència emocionant. Forrest és el millor cirurgià, un artista que envelleix i que no pot operar-se a ell mateix. Què ha de fer? Pot acceptar el pes del temps i el fi inevitable o fer alguna cosa radical i diabòlica.

La recerca de la joventut avui dia passa per la cirurgia estètica?

Exacte. La pregunta és si això és bo o dolent. La vanitat és un dels set pecats capitals. Hem d'acceptar el pas del temps? La història de la ciència sempre ha estat voler expandir les fronteres del coneixement. Fa 20 anys jo vivia a Los Angeles i el món de Hollywood va començar a tibar de cirurgia. Era pertorbador. Vint anys més tard, aquesta pràctica està estesa arreu: ulls estirats, braços prims, pits immensos.

I què en pensa?

Què és un truc, un engany, una feina del diable.

El diable és més interessant que Déu?

Sí. I aquesta és la seva arma. És molt més difícil ser bo que dolent.

Pertorba el lector però quines preguntes vol que es faci?

El diable sempre canta les cançons més atractives. Quan escrius una novel·la gòtica saps que hi ha alguna cosa esgarrifosa en la foscor, que fa por però que, alhora, té un punt de luxúria, que atrau. Això ho pots veure en l'estètica gòtica. Si fins i tot les filles de Zapatero ho són! En una novel·la d'horror sempre hi ha un estira-i-arronsa entre el que és bo i dolent, entre el que és correcte i el que no. Això es veu en les preguntes que es fa el protagonista real de la novel·la, el cirurgià pediàtric Grey Lochran: com enfrontar-se a la mort, a la vellesa, com criar els fills, com comportar-se amb honor i decència amb l'esposa, els amics...

Però sempre hi ha trampes.

El truc lleig és que el diable sempre està treballant en contra de Lochran i de les seves bones intencions. Al principi de la novel·la Lochran és un racionalista que no creu en res que no tingui al davant dels ulls. Però els esdeveniments sobrenaturals l'empenyen a un estat psicològic extrem en el qual ha de començar a qüestionar-s'ho tot. El diable intenta destruir un home bo i les idees d'allò sobrenatural ens fan pensar.

Vostè creu en Déu?

No, però estic absolutament convençut de l'existència del diable. En aquest sentit sóc un herètic a qui interessa, encara que no hi cregui, el tema de la reencarnació. Passar comptes a través de reencarnar-se en una altra forma és una idea molt valuosa.

Les novel·les gòtiques es poden entendre com un estudi de la psicologia del gènere humà?

Sí, absolutament. És una manera poètica i atractiva de fer-ho.

Qui era el diable en l'època victoriana i qui és ho és ara?

[Riu]. El diable té mil cares, totes mutables però que sempre són el rostre de la depravació. Et posaré un exemple. Mr. Hyde troba pel carrer una nena de 8 anys i la fa miques. Però la pregunta és? Què fa una nena de 8 anys al carrer a les 12 de la nit? Era una nena prostituta. El tràfic de persones, el sexual, l'abús a dones i nenes vulnerables, el crim organitzat... la innocència robada és una marca clara d'allò diabòlic, ara i abans.

Diu que el diable sempre canta les cançons més atractives. Quina és la música del llibre?

És la música que escolten els personatges. Bartók, Ligeti, Schönberg... El diable sempre ha tingut una relació interessant amb la música clàssica però és en el segle XX amb la música atonal d'autors com Penderecki que assoleix una qualitat infernal. Fins i tot jo escrivint i escoltant-la tenia por! No és un accident que Thomas Mann escrivís Faust amb Schönberg al cap.

Quins són els seus monstres?

Persones que he conegut personalment. Les reconeixes quan les trobes. La moral, el bo i el dolent quan parlem de figures públiques o històriques, no deixen de ser projeccions simplificades.

Què veu quan es mira al mirall?

La mort! [riu].

Sempre?

Hi ha una pel·lícula, Orphée, de Jean Cocteau, on Eurípides diu: mira't al mirall al llarg de la teva vida i veuràs la feina de la mort com la de les abelles en un rusc. Veuràs la mort treballant. De vegades veig un vell que necessita afaitar-se o d'altres el meu pare, com Lochran. I el que sempre veig és com passen els anys.

I això li fa por?

Tots tenim por del pas del temps. La segona meitat de la nostra vida consisteix a encarar amb la mort. La novel·la comença amb Lochran afrontant la mort dels amics. I no vull ser morbós però es tracta d'un llarg comiat que comença a la meitat de la nostra vida.