A

lgú va encendre la ràdio, divendres a la nit, al teatre Kursaal de Manresa. Sonaven els boleros d'Antonio Machín. Els fulls del calendari havien començat a tirar enrere, a una velocitat de creuer. De sobte, esdevenia present l'Espanya de la postguerra, la de les penúries, la del blanc i negre... Entre el públic, però, els avis i àvies es mostraven feliços, disposats a cantar unes cançons que creien haver oblidat. Els seus cors s'omplien d'un record dolç, dolcíssim, perquè la seva antiga quotidianitat havia tingut un gran consol: la música. Música com la del cubà Machín, sinònim d'enamoraments jovenívols i somnis.

La ràdio es va apagar. Aleshores, sense temps per al desconhort, va aparèixer a l'escenari, pletòrica com tota dona que espera un fill, la santjoanenca Celeste Alías, que es va encarregar de seguir estirant aquell fil musical que venia de lluny, de molt lluny. Començava l'espectacle Jazz Machín, un salt en el temps que proposa una adaptació moderna al jazz dels vells boleros d'Antonio Machín. Amb uns intèrprets d'alta qualitat, la nova sonoritat impresa al llegat del cubà va esdevenir un muntatge precís, resplendent i màgic, que divendres iniciava, a Manresa, la seva gira.

Angelitos negros -aquella cançó en què Machín es lamentava que cap pintor s'hagués recordat de pintar un àngel negre- i Esperanza van ser les escollides per obrir el concert. Alías, de veu imponent, va estar molt ben acompanyada amb un Santi Careta genial a la guitarra (i banjo i mandolina), un David Soler insòlit a la seva curiosa guitarra pedal-steel, i un Oriol Roca bategant a la bateria. A més, la posada en escena va gaudir d'un atrezzo d'estil retro, cortesia de l'artista local Txema Rico.

L'espectacle va tenir sorpreses, com l'aparició de dos ballarins a platea en la tercera cançó (Tengo una debilidad). A partir d'aquí, el concert es va asserenar amb els boleros seriosos Infamia i No me vayas a engañar. Posteriorment, l'amor més passional va recuperar la memòria amb Diez minutos más i Mira que eres linda. L'esclat d'eufòria va arribar quan van sonar Camarera de mi amor (amb la participació estel·lar d'Alba Careta a la trompeta, i el públic fent de coro pregón) i A Baracoa me voy, amb Antonio El Remendao i altres familiars i amics d'Alías ballant damunt l'escenari (fins i tot hi va pujar la seva mare a cantar Toda una vida). Les populars El Manisero i Dos gardenias van tancar un concert pletòric, al mateix temps que plovia clavells del cel. Potser els llançava Machín.