Surt a la llum la identitat del mític Miralles de «Soldados de Salamina»

Javier Cercas coneix dotze anys després de la publicació del seu llibre la història real de l'home a qui va convertir en heroi

08.04.2013 | 17:46
Surt a la llum la identitat del mític Miralles de «Soldados de Salamina»
Surt a la llum la identitat del mític Miralles de «Soldados de Salamina»

Javier Cercas coneix dotze anys després de la publicació del seu llibre la història real de l'home a qui va convertir en heroi de la literatura quan li va atribuir l´acció d´apuntar contra el feixista Rafael Sánchez Mazas, sense disparar Miguel Miralles, un dels fills del protagonista, explica ara l'autèntica biografia del seu pare, un català nascut el 1919 a Barcelona que de gran va coincidir amb Roberto Bolaño al càmping Estrella de Mar de Castelldefels

Javier Cercas no va trobar mai Miralles, però Miralles ha trobat finalment Cercas. Un dels mites més enigmàtics i més investigats de la literatura actual, Miralles, el combatent republicà que mira als ulls el feixista Rafael Sánchez Mazas, apunta, però no dispara, té per fi una identitat real. Han hagut de passar dotze anys des de la publicació de Soldados de Salamina perquè Miguel Miralles, un dels fills de qui va inspirar una de les novel·les més celebrades i més llegides de les lletres espanyoles, hagi pogut parlar amb l'autor, Javier Cercas, i hagi revelat en detall la biografia fins ara no difosa del seu pare, que en algunes coses coincideix, però en altres difereix de la ficció de la novel·la. La trobada entre Miguel Miralles i Javier Cercas es va produir ahir a la tarda al bar La Taverna de la plaça del Mercadal de Girona, en una cita convocada pel Diari de Girona.

Després d´una emotiva encaixada de mans, Cercas i Miralles van parlar durant una hora llarga de realitat i ficció. El fill de Miralles es va mostrar molt interessat a saber per què Cercas no va investigar en detall la biografia del seu pare, però l´escriptor va aclarir que el seu objectiu no era escriure una biografia, sinó una novel·la.

Per part seva, Cercas es va interessar per saber què pensava el fill Miralles del soldat que perdona la vida a un feixista. Apunta, però no dispara. Miguel Miralles va opinar que «no és un fet gloriós perdonar la vida a un feixista dels grossos» que «si es giren els papers saps que et matarà». «Miralles havia d´haver disparat o com a mínim, detingut Sánchez Mazas, però és cert que si el detenia moriria a mans dels republicans», va dir Miguel.

Cercas va crear Soldados de Salamina a la segona meitat de la dècada de 1990, quan Roberto Bolaño li va parlar d'un home que havia fet totes les guerres, com s'explica a la mateixa novel·la, en una intricada combinació de realitat i ficció. Bolaño va conèixer aquest home –al qual anomenava Miralles perquè no recordava el nom de pila–, al càmping Estrella de Mar de Castelldefels. Qui anys després es convertiria en el cèlebre autor de Los detectives salvajes i 2666, portava aleshores una vida sòrdida de vigilant nocturn a l´Estrella de Mar. Bolaño era el confident idoni a qui Miralles, que vivia mig any en una caravana al càmping, va confessar la seva escruixidora història bèl·lica. Una història tràgica que no habia confiat mai a ningú. Miralles va morir el 1991, Soldados de Salamina es va publicar el 2001, la pel·lícula homònima de David Trueba es va estrenar el 2003, aquell mateix any va morir prematurament Bolaño... i la biografia del Miralles de carn i ossos va quedar amagada, propiciant la confusió entre el personatge real i la ficció del llibre.

La literatura de Cercas porta als límits la barreja de ficció i realitat. La biografia necessàriament s'ha de basar en fets documentats. La novel·la deixa lliure la imaginació. Cercas força els límits dels gèneres. Al final de la novel·la, Cercas busca el Miralles autèntic en un asil de Dijon i troba un vell (Joan Dalmau al film de Trueba) amb la pell gravada d'antigues cicatrius que es resisteix a confessar si és o no l'autèntic Miralles, però deixa escapar un mig somriure còmplice i la incertesa encara creix.

Per fi, ara ja es pot discernir què hi ha de real i què hi ha de ficció en la vida de Miralles. I tot gràcies a Miguel Miralles. Resident a la localitat empordanesa de l'Escala, on regenta dues botigues de roba, Miguel Miralles, de 57 anys d'edat, es va posar fa tres setmanes en contacte amb el Diari de Girona perquè, assegura, els darrers anys havia intentat diverses vegades parlar amb Cercas sense sort. El fill de Miralles volia donar a conèixer la biografia real del seu pare, ja que no li sembla bé que tota la seva família i entorn d'amistats cregui que va morir sol en una residència per a ancians de Dijon, com a la novel·la, quan en realitat va morir a la localitat francesa de Blois acompanyat dels familiars.

No és que els familiars de Miralles qüestionin el dret inalienable de la literatura a tirar de la ficció. De fet, és precisament gràcies a la ficció que el seu patriarca s'ha convertit en un heroi que ha fet vessar llàgrimes als cinc continents, llegit en múltiples idiomes. Si el talent creatiu de Cercas no hagués tingut l'encert de parir un personatge capaç de perdonar la vida a l'enemic més odiat, Miralles continuaria essent avui un de tants combatents anònims que, en el seu cas concret, va acabar els dies entre les boires de la industrial Blois i les llums d'un càmping de la Mediterrània.

Quan Miguel Miralles va revelar la història del seu pare, el Diari de Girona es va posar en contacte amb Cercas, que va assegurar que no li constava que entre els centenars de peticions i comunicats que rep setmanalment n'hi hagués cap dels familiars de Miralles. El creador de Soldados de Salamina es va avenir de seguida a concertar una entrevista amb Miguel Miralles.

Cercas va admetre ahir davant Miguel Miralles que, efectivament, «sense cap mena de dubte», el seu pare és el que va inspirar Soldados de Salamina. I això es va produir a través de Bolaño: «Aquest és l'home en qui em vaig inspirar». «Miralles és el màxim heroi que mai pintaré; és el salvador de la civilització, una caracterització més positiva no pot existir per a cap personatge», va declarar Cercas, en referència al personatge que en el moment crucial no dispara contra l'enemic, fet que obre una finestra d'esperança a la humanitat sencera. Un mite universal que ningú, ni el propi autor, podia imaginar el ressò que acabaria assolint. «Miralles és un heroi que diu no», va afegir l´escriptor.

Un heroi que ha salvat el món simplement seguint la veu de la consciència, un tema ben viu en uns temps de cobdícia i especulació. No dispara, contravenint les ordres dels superiors, i això el fa un heroi net. I després viu retirat en un càmping sense cap mena de luxe, i no vol medalles, i no reclama la glòria. Quina glòria més gran pot tenir algú que la d´haver actuat a consciència?

Cercas ha volgut aclarir que el senyor de qui li va parlar Bolaño, «l'heroi més pur que he inventat», és «en un 90 per cent» fill de la ficció. A la novel·la es diu Antoni Miralles, és fill de la zona de Terrassa o Sabadell i té una sola filla. A la realitat, com s'explica a la completa biografia d'aquestes pàgines, era Enric Miralles, un català nascut el 1917 o el 1919 al carrer Sant Pau de Barcelona, en un barri molt humil, que té quatre fills. Tant a la realitat com a la novel·la, Miralles és un apassionat defensor de la llibertat que lluita contra els moviments totalitaris i contra la barbàrie, primer a la Guerra d'Espanya, després, a la Segona ­Guer­ra Mundial, en la batalla contra el monstre del nazisme.

Miralles va patir les trinxeres africanes i també les franceses, fins que va caure greument ferit ­l´any 1945 a França, tocat per l´explosió d´un tret de bazuca alemany. Mai va recuperar la visió d´un ull, i va ser compensat pel Govern francès amb una pensió.

La novel·la no explica que, en realitat, Miralles es va establir a partir del 1947 a la localitat francesa de Blois, on es va recuperar de les ferides de guerra, es va casar i va tenir quatre fills: tres noies i un noi. Sempre que podia viatjava al càmping de Castelldefels per fer-hi estades llargues, fins que un càncer es va endur la seva vida l'any 1991, quan tenia més de 70 anys d'edat. Cercas aprofita la història de l'excombatent que viu al càmping. I és que «a les novel·les hi ha ficció des que la literatura és literatura», conclou l'escriptor, que considera tot un tresor la documentació i les fotografies per primer cop aquí difoses. Quan va publicar Soldados de Salamina, Cercas va pensar que podia aparèixer algun familiar d'aquell Miralles de qui li havia parlat Bolaño, perquè el llibre és prou precís en les pistes que dóna com per identificar-lo, però amb el pas dels anys va abandonar l'esperança.

L'escriptor ha assegurat que així com és cert que va usar parcialment elements de Miralles conforme a les descripcions de Bolaño, no és menys cert que l'escena del soldat Miralles que emociona la tropa ballant arrapat al fusell el pas doble Suspiros de España, així com l'acte de perdonar la vida a Sánchez Mazas, que acabava d'escapar d'un afusellament col·lectiu prop del santuari del Collell, l'any 1939, en plena reculada republicana, són fruit de la imaginació. En honor a la veritat, l'escena del soldat encanonant Mazas surt de les pròpies confessions de qui va ser un ideòleg feixista i estret col·laborador del dictador Primo de Rivera, com ell mateix i un dels seus fills, Rafael Sánchez Ferlosio, van difondre.
Coneguda és la història que Rafael ­Sán­chez Mazas i el seu fill Rafael Sánchez Ferlosio van explicar, segons la qual el primer va protagonitzar una impactant escena quan, prop del Collell, va ser apuntat per l'arma d'un soldat republicà, que no va disparar. Sánchez Mazas no coneixia la identitat del soldat i, en aquelles circumstàncies, naturalment, no es va entretenir a preguntar. Cercas explota l'episodi al seu llibre atribuint el fet a Miralles. El Miralles que va descriure Bolaño, compromès amb les causes llibertàries, home de bon cor, amant de la conversa i el vi, encaixava com anell al dit amb l'heroi que buscava.


«No sé si el pare va perdonar Sánchez Mazas, però tenia un bon cor»

La realitat biogràfica provada amb documents i la ficció de la novel·la viatgen en paral·lel i només es trenquen per alguns detalls


iguel Miralles ha acudit al Diari de Girona per explicar l'autèntica biografia del seu pare. «Només vull difondre la veritable història del meu pare», ha declarat el fill. «El meu pare no va morir abandonat en un asil per a vells a Dijon, sinó a la seva casa de Blois acompanyat de la família», explica. «No puc saber si va perdonar la vida a Sánchez Mazas, però puc assegurar que tenia un bon cor», afegeix el fill.
I aquí comença la narració d´una biografia demostrada a còpia de documents i fotografies. Miralles havia nascut a Barcelona el 1919 o el 1917, però la vida dóna moltes voltes i va acabar fixant la residència a Blois l'any 1947. Dades biogràfiques incontestables situen aquest català com un home cegament compromès amb les causes llibertàries des de la primera joventut. Es creu que l'any 1936, amb 16 anys d'edat, va falsificar la documentació –hauria avançat la data de naixement de 1919 a 1917– per complir els requisits per enrolar-se amb l'Exèrcit Republicà en defensa de la democràcia contra els franquistes alçats en cop d'estat el 18 de juliol.

Després de tres anys a les perilloses trinxeres de la Guerra d'Espanya, supervivent miraculós, Miralles es va haver d'exiliar i, com tants altres, va creuar el Pirineu per anar a parar al camp de refugiats d'Argelers, a la Catalunya del Nord, d'on va poder escapar amb l'ajuda d'un oncle que vivia a la ciutat francesa d'Agen. A la novel·la Miralles participa a l'afusellament col·lectiu del Collell, a la realitat se sap que devia passar per allà, com ho van fer milers de persones que fugien de l'exèrcit de Franco, però els documents no precisen més.
Els gendarmes francesos oferien als refugiats espanyols dues possibilitats: el retorn a l'Espanya feixista o la incorporació a la Legió Estrangera Francesa. Miralles va escollir la segona opció. Sempre endavant. Sempre compromès amb la causa.

Miralles va ingressar a la Legió Estrangera Francesa el 23 d'abril de 1941 (el fill mostra el corresponent certificat) i va començar un periple com a lluitador als fronts d'Algèria, Marroc, Senegal, fins que retorna a la mateixa França i cau greument ferit el 1945 mentre feia de xòfer en una acció bèl·lica contra els nazis. A partir d'aquí, en reconeixement al seu mèrit i actitud heroica, l'Estat francès va condecorar el soldat Miralles amb la Medalla Militar i va compensar-lo amb una pensió d'invalidesa –havia perdut la vista d'un ull– que li va permetre viure a Blois, on es va casar l'any 1947 i va ser pare de quatre fills. Aquesta història de pel·lícula no és la que l'ha fet famós, sinó la sorgida de la ploma de Cercas.

Les inacabables xerrameques entre Miralles i Bolaño en les llargues hores nocturnes abans de l'alba al càmping de Castelldefels es van traduir en un relat borrós al qual Cercas va posar detalls tirant de la història oficial i de la imaginació. Així, el Miralles de novel·la va combatre a les ordres d'Enrique Líster a Belchite, Terol i a l'Ebre. Ficció i realitat evolucionen en paral·lel, amb algunes diferències.
Després dels fets del Collell i després de l'exili, s'allista a la Legió Estrangera francesa i, amb tota Europa ocupada pels nazis, lluita com un valent a la campanya d'Àfrica. A la ficció recorre el Magreb, Tunísia i potser Argèlia, quan els documents proven que en realitat va trepitjar Algèria, Marroc i Senegal.

Soldados de Salamina posa Miralles a les ordres del general Leclerc, que havia rebutjat el règim col·laboracionista de Vichy, i el converteix en un més del reduït grup d´herois que, des del cul del món, van començar a aixecar la primera bandera de llibertat contra els nazis i, després d'un periple dantesc pel Txad, i després d'atacar l'oasi italià de Murzuch a Líbia –«el París-Dakar és un puto paseíto de domingo comparado con eso!», es llegeix a la novel·la–, l'agost de 1944 desembarquen a la platja de Normandia, sense deixar de batallar ni un instant. Entren a París i arriben a Alemanya, on algú trepitja una mina i posa fi a l'aventura militar de Miralles. A la realitat, va ser un tret de bazuca el que va deixar Miralles fora de combat.

Cercas inventa un Miralles pensionista francès que viu retirat prop de Dijon. El fill, Miguel Mirales, ha aportat la documentació que prova que, en realitat, el seu pare es va establir a Blois, on es va casar i, amb el seu sogre, en un ­exemple d´ajuda mútua encomiable, van fer de paletes per contruir-se cadascun una casa. «Era el temps de la reconstrucció de França i tothom s'ajudava», apunta Miguel. I si bé és cert que el seu pare va gaudir d'una pensió militar complementària, com a ferit de guerra, també ho és que va treballar 25 anys en una empresa aeronàutica, fins que el càncer el va atrapar i va poder prejubilar-se.

El Miralles real va sentir sempre la nostàlgia de la terra i l'any 1966 va agafar la família per passar les vacances a casa d'uns parents de Barcelona. Els anys següents ja se'l troba instal·lat al càmping Estrella de Mar de Castelldefels, indret on faria molts amics i que ja no deixaria de freqüentar fins al 1990, un any abans de morir. Els amics l´anomenaven «el francès».

La novel·la situa Miralles al càmping amb Bolaño, sense precisar gaire més sobre el retorn a Catalunya.

El fill de Miralles, nascut l'any 1954 a Blois, i que té tres germanes –la gran i les dues petites– mostra més documentació mentre recorda el seu pare com «un tipus que sempre somreia, a qui agradava cuinar per als amics, jugador de petanca i amant del bon viure, seguidor del Futbol Club Barcelona i incapaç de fer un lleig a una faldilla».

Amb aquest caràcter obert, no és estrany que Miralles confiés secrets de la seva vida de trinxera a qui en aquella època era un anònim vigilant nocturn del càmping Estrella de Mar, avui el cèlebre Roberto Bolaño. Bolaño va parlar amb Cercas i aquest va usar prou quantitat de realitat com perquè el personatge s'identifiqui sense dubtes. I és precisament aquest aspecte més real i ­menys ficcionat de Soldados de Salamina, on fins i tot apareix Bolaño, el que va propiciar que un lector amic de la família Miralles donés l'alarma que la història del pare, ja difunt, sortia en un llibre. «A la novel·la el meu pare no perd l'honor, però poder explicar la veritat sobre la seva vida em fa sentir alliberat», explica Miguel Miralles.

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 

Cultures

El puig-reigenc Josep Pons es va incorporar al Liceu el 2012
El berguedà Josep Pons renova com a director musical del Liceu fins al 2022

El berguedà Josep Pons renova com a director musical del Liceu fins al 2022

El Gran Teatre del Liceu ha renovat el mestre puig-reigenc Josep Pons com a director musical fins...

El solsoní Roger Mas portarà nou disc al Kursaal

La programació del primer semestre del 2018 té 14 propostes, més de la meitat amb músics de casa

Coral Escriny i Manel Camp

Coral Escriny i Manel Camp

Per celebrar el seu 50è aniversari, la coral santpedorenca ha unit forces amb el compositor...

Enllaços recomanats: Premis cinema