No és supersticiós, no cal dir que Ningú no mor és el seu llibre dotze més un. No té aversió al número les dues xifres del qual formen la part final de l'any en curs. Ni tan sols tem el fet de presentar l'obra a Barcelona el dia abans del que en fa catorze del proper mes de setembre. Però Joan Pinyol (Capellades, 1966) no oblidarà mai la nit del 26 de juny del 2008. De l'impacte rebut, n'ha fet una novel·la que transita entre la vida i la mort.
Què va passar?
Havíem fet la festa de promoció de final de curs de l'IES Guinovart, del qual jo n'era el secretari. Un cop tothom havia marxat, vaig tancar llums, portes, vaig posar l'alarma... En pujar al cotxe, vaig veure llums al pis de dalt, on durant el dia no hi hauria d'haver pujat ningú. I també una figura amb vestit blanc caminant lentament entre el que era la zona del laboratori i la biblioteca. Vaig tornar a tancar els llums, però no vaig voler pujar a dalt i vaig arribar a casa ben espantat i molt impressionat.
En va treure l'entrellat?
No, la cosa va quedar aquí. Però el més curiós és que aquell mateix curs, com a secretari, m'havia negat que l'institut contractés un caçafantasmes perquè hi havia tres dones de la neteja que deien que sentien sorolls, que l'ascensor canviava de planta sol... No volia signar una dotació pressupostària per una ximpleria com aquesta.
Un material de primera per a un escriptor?
En aquest cas, el tema tampoc va anar a més. Però aquestes dues situacions viscudes es van ajuntar a la llegenda urbana que diu que el pagès que era el propietari dels terrenys expropiats per fer l'institut es va suïcidar. Tot plegat em va animar a escriure una història.
De terror?
Sí... però d'una por que remet a allò desconegut, a la mort.
S'ha tornat menys escèptic en relació amb els fets sobrenaturals?
Des de la visió que vaig tenir aquell dia, no sé què pensar. La novel·la debat sobre què passa després de la mort. El cos desapareix, però... i la resta? Hi ha gent que posa rams de flors on han mort éssers estimats en accident perquè creuen que allà hi roman l'ànima.
Influència mexicana?
Ells fan a l'inrevés de nosaltres. Aquí, el dia abans de Tots Sants, correm a netejar la làpida del cementiri que hem tingut oblidada durant un any. Però els mexicans, en el Dia dels Difunts els vius reben els morts com a convidats, i cuinen per a ells. Als meus alumnes de l'institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès els dic que si es trenquen un os poden veure-ho en una radiografia. Però no hi ha cap prova que els ensenyi que estan enamorats o decebuts. En la novel·la jugo amb el dubte.
És una obra diferent de tot el que ha fet fins ara?
La mort ja l'he tractada en algun altre moment, però sempre m'agrada afrontar reptes nous. En aquest sentit, he explorat el que seria un descens a l'infern en un dels capítols. Escrivia de nit, i reconec que se'm posaven els pèls de punta i que l'estona abans d'anar a dormir sentia mil sorolls.
