El pare d'Asha Miró (Nasik, Índia, 1967) col·lecciona llibretes. Més de vint-i-cinc, assegura l'escriptora que als set anys va arribar a Catalunya adoptada pel Josep i l'Electa. L'afany de l'home per anotar els conceptes que la memòria ja no reté és la resposta positiva i vitalista a l'assumpció d'una malaltia de l'Alzheimer que, afortunadament dins la dissort, evoluciona de forma molt lenta. "Està força bé", assegura del seu progenitor nascut el 1929 l'autora de Paraules retrobades, el llibre que publica el segell manresà Angle Editorial on l'articulista de Regió7 narra en primera persona de l'afectat la vivència d'un atzucac que "ell ha acceptat molt millor que no pas tots nosaltres".

Molt sorpresa per aquest tarannà valent del seu pare?

Sempre ha estat molt actiu, ha fet anar el cap tota la vida, i això l'ajuda a endarrerir la decadència de la malaltia. I s'ho agafa amb un esperit molt positiu. En el llibre conta l'anècdota d'un dia que, juntament amb dos amics de quan estudiava al seminari, van agafar un taxi i van trigar una bona estona a recordar l'adreça, ni tan sols els sortia la paraula "plaça". Ells i el conductor van esclafir a riure.

Què hi anota a les llibretes?

Noms de persones, de llocs..,. els medicaments que li toca prendre... A vegades, s'atura a mitja conversa i apunta.

Com va acceptar la idea de fer un llibre sobre la qüestió?

D'entrada, va desconfiar. Però va admetre que si ho feia jo, es podia tirar endavant. Sempre quedem almenys un cop a la setmana, i durant uns quants mesos jo vaig anar a la trobada amb una gravadora, escollíem una paraula i ell contava els seus records. Jo li vaig donar forma, sempre en primera persona seva, i al final l'editora Rosa Rey, a qui conec de fa temps, em va comentar que hi faltava la meva veu, i per això en cada capítol hi ha unes paraules introductòries meves.

No li va censurar res?

Vam parlar de tot, malgrat que hi ha un tema que encara li cou. Quan era jove, anava per capellà, però li van fer deixar el seminari. Ell sap que el motiu eren les seves idees catalanistes, però després de tant anys encara ho porta a dins.

I ho recordava tot?

Sembla mentida, però els records de fa dècades se li apareixen més nítidament que les coses més recents, fins i tot allò que pertany a fa només uns dies o unes hores.

Què pensava del llibre la mare?

Va dir que féssim el que vul- guéssim. Per a mi, una de les coses més sorprenents és la facilitat amb què parlen de la mort, un tema que a mi em fa basarda.

Continua apuntant paraules?

I tant que sí! La memòria té un funcionament ben curiós. El pare sempre ha estat un amant de la música, i avui en dia és capaç de tocar al piano peces de les que no pot llegir a les partitures. M'he adonat que repassar la seva vida per al llibre li ha fet recuperar la condició de pare i de marit, fins i tot d'home. El Josep diu que aquesta és una malaltia molt dolça, no pateix, ho fa només per nosaltres, perquè sap que necessitarà que l'ajudin.

Ara que el llibre ja és al carrer, s'ha adonat el seu pare que era important escriure'l?

I tant!, no se'n separa mai. Jo dic que no se l'ha llegit... l'ha disseccionat! El té ple d'anotacions ... De fet, tampoc n'hi ha tants de testimonis de l'Alzheimer en primera persona, i ens agrada veure com a les presentacions se'ns apropa gent que cuida malalts i sent que el llibre els fa sentir que no estan sols. Per a mi, a més, hi ha un altre factor que és rellevant: escoltar la gent gran.

En la societat líquida que va descriure Bauman, tot, incloses les persones, és una mercaderia. I la gent gran ja no compta.

En la nostra cultura és així, però a l'Índia, per exemple, la gent gran són les persones sàvies, les que prenen les decisions.

Hi haurà una segona part?

No, perquè la degradació ja és una qüestió molt personal. Però el llibre, una part dels beneficis del qual són per a entitats que ajuden els cuidadors dels malalts, dóna peu a establir conversa amb persones que estan en contacte amb l'Alzheimer, tal com estem fent.