Tothom sabia qui eren els assassins. Però el brutal crim d'una família de masovers (els pares i dues filles de 9 i 14 anys) a la serra de Carreu (Pallars Jussà), el 1943, va quedar impune. La història, però, va perviure entre les ombres de la memòria col·lectiva en un indret que, actualment, està despoblat i que forma part de la Reserva Natural de Caça de Boumort, on ara hi ha cérvols... i voltors: "a la casa dels assassins és on se sent la brama dels cérvols". Qui ho explica és l'escriptor Pep Coll (Pessonada, 1949), que va néixer sis anys després del crim. Entre els seus records d'infantesa -a banda d'una trobada amb els assassins de la qual arrenca a córrer- romania una història que es provava de silenciar a la canalla.

Setanta anys més tard, l'escriptor l'ha reconstruït de forma novel·lada a Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013) a través de la veu de 19 personatges que protagonitzen els capítols del llibre. Entre ells, les víctimes: Josep Vilana Puig, Margarida Miquela March, Carme i Maria Vilana Miquela; un testimoni, Joan Guitart March, el primer que va trobar els cossos; l'advocat defensor, Felipe Masó Travé, que havia estat president del Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista... I els assassins, a qui ha canviat els cognoms. Pep Coll serà avui a la Llibreria 4Cantons de Berga (18.30 h) per presentar-lo. Dos taüts negres i dos de blancs ja va per la tercera edició en català i es traduirà al francès.

Quin és el seu primer record del crim?

Prové de la meva padrina, que ens ho havia explicat millor que els pares. Bé, algun detall: que havien matat la mare que estava pastant a la pastera, que la sang va caure a la pastera... imatges molt truculentes. Els pares parlaven en veu baixa però no amb la canalla, era gairebé com de conte de terror.

I com arriba fins a la novel·la?

Passen molts anys. De fet, només amb els quatre detalls que circulaven em semblava, senzillament, un crim rural, truculent sí, però que no diria gran cosa al lector d'avui ni a mi tampoc. Però en un moment determinat em va començar a interessar, sobretot quan vaig anar descobrint aspectes, detalls, tant per la banda d'investigació judicial com per la informació oral... Ben aviat vaig tenir la idea de fer-lo a partir dels personatges implicats, directament o indirectament, persones a qui l'assassinat va afectar, esquitxar o que se'n van aprofitar.

La gent sabia qui era la parella d'assassins. Però ningú no els assenyalava?

No. Ells van estar un any i mig a la presó. Presó preventiva, com vaig assabentar-me'n per escriure el llibre. No van fer cap judici, van arxivar la causa per falta de proves tot i que n'hi havia moltes. Però la gent als pobles... Al cap i a la fi tampoc no sabien què era presó preventiva o penal i com que havien estat a la presó, alguna cosa havien pagat. Però clar, davant de la matança que havien fet...

El preu pagat era molt baix.

Exacte. Habitualment, davant d'ells la gent mantenia una postura de normalitat, però al darrere... ells se n'adonaven, d'aquesta reserva. Però res de fer-los el buit.

Com s'explica, aquesta normalitat?

Això és el que em va cridar l'atenció. Per què la gent mantenia aquesta actitud? Potser si pensem que el crim és del 1943, en plena postguerra, no sobta tant. Hi havia pobles on hi havia hagut matances per raons ideològiques a l'inici de la guerra o després, i les vídues havien de conviure amb els assassins. Però no és l'únic motiu.