El monestir de Sant Miquel de Cuixà, a tocar de Prada de Conflent, va ser el refugi l'any 1965 d'un grup de monjos benedictins expul- sats pel règim franquista del monestir de Montserrat per unes declaracions del seu abat, Aureli M. Escarré, al diari francès Le Monde. Unes manifestacions, recorda Jordi Vila-Abadal, un dels monjos expulsats, que volien denunciar "en un temps de silencis obligats" que el règim franquista "era inhumà i que no seguia ni de lluny els preceptes cristians". Abadal assegura que a Cuixà "es va crear un espai de llibertat i reflexió" que, en certa manera, va ser "la llavor" de la Universitat Catalana d'Estiu, en quant a espai de trobada del catalanisme.

L'exposició, que es podrà veure a Cuixà fins el 26 d'agost consta de nou plafons que expliquen la importància política, social i eclesial de les declaracions d'Escarré que Le Monde va publicar en portada el 14 de novembre del 1963. Les declaracions van ser, segons explica Vila-Abadal, la primera crítica directa al règim d'una autoritat destacada de l'església catòlica. "Les va fer perquè des de feia temps s'adonava que el règim infringia els principis dels drets humans i, òbviament, els cristians", recorda Vila-Abadal.

Les declaracions, que van tenir una difusió extraordinària per a l'època (es parla que se'n van fer més de 300.000 còpies clandestines), van ser instigades per l'historiador Josep Benet i l'escriptor Albert Manent amb la col·laboració de Josep Maria Macip, advocat i activista antifranquista. L'entrevista va ser realitzada pel corresponsal del diari francès a Madrid, José Antonio Novais.

Com explica Vila-Abadal, la publicació de les declaracions van ser el primer pas d'un camí que va obligar Escarré i alguns dels monjos que li havien fet costat a abandonar el monestir de Montserrat davant la intransigència de la cúria catòlica, que va cedir a les pressions tant del règim com de l'església espanyola.

Mentre que l'abat es va exiliar a Itàlia, molts dels monjos expulsats van trobar refugi a Cuixà, un monestir que poc abans havia estat abandonat i que es va oferir per rebre els joves i idealistes monjos. En aquest sentit, Vila-Abadal explica que el cenobi de Cuixà es va convertir ràpidament en "un focus cultural importantíssim" i en "un refugi per a molts joves de Catalunya que venien a Cuixà a parlar del que no podien parlar al seu país cercant un espai de llibertat i comprensió".

Tot i que van coexistir gairebé tres anys, el monestir de Cuixà va ser un factor que va donar una empenta a l'aleshores novella Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, que es va fundar el 1968. En aquest sentit, Vila apunta que tant un lloc com l'altre van ser espais de llibertat on es podia "pensar, compartir i somniar sense por".

Malgrat que l'abat Escarré es va exiliar a Itàlia, va visitar Cuixà en diverses ocasions per visitar els monjos. En aquestes trobades, a més, va poder compartir moltes estones amb el seu gran amic, el violoncel·lista Pau Casals, també exi-liat a Prada de Conflent, a pocs quilòmetres del monestir. En una d'aquestes reunions, Pau Casals va pujar a Cuixà per fer un concert que també està recollit a l'exposició. Una actuació, per cert, seguida molt de prop per les autoritats franquistes, que, fins i tot, van enviar-hi espies per controlar què s'hi feia. El document que recollia el seguiment es pot veure en un dels plafons.