Per a la prestigiosa Schubertíada de Vilabertran li van demanar que preparés les tres últimes sonates que va escriure Franz Schubert, i Katia Michel ho va acceptar encantada. Aquesta jove pianista catalanosuïssa (Ginebra, 1981), amb un currículum brillant a les espatlles, les interpretarà divendres que ve a Vilabertran, però dissabte va passar pel Festival Internacional Francesc Viñas de Moià amb el mateix programa. Michel ha actuat arreu del món i compagina la seva activitat concertista amb la docència. Ha rebut classes d'Alícia de Larrocha i ha estat convidada a nombrosos festivals de renom. Va rebre el seu primer guardó als 7 anys i als 17 anys debutava al Palau de la Música Catalana.

Té un vincle especial amb el poble de Moià.

Als 14 anys vaig guanyar un premi al concurs de les Joventuts Musicals i vaig venir a tocar aquí. Des d'aleshores he anat venint de manera regular.

Gaudeix més tocant en espais petits i propers o prefereix els grans recintes?

Doncs depèn, perquè als espai petits hi ha una intimitat que als grans recintes no hi és. El públic ho sent de més a prop i ho viu més intensament. El fet de tenir aquesta proximitat m'encanta, sobretot amb música de cambra. D'altra banda, tocar en un escenari gran també és molt gratificant. Tots dos són molt complementaris.

En funció de quin país o ciutat toca, nota que la reacció del públic és diferent?

Sí, sobretot en els costums. Aquí tendim a aplaudir tot just acaba de sonar l'última nota. És molt mediterrani. Hi ha diferències, però el més important és la connexió que el músic té amb el seu públic.

Destaquen la seva brillant tècnica. Això es tradueix en moltes hores d'estudi?

Són hores i són anys de dedicació i vaig tenir la sort de rebre un bon ensenyament. Però la tècnica no es pot separar del concepte de l'obra, l'estructura o l'enteniment. La musicalitat d'alguna manera va totalment lligada a la tècnica i la tècnica no és tocar ràpid i fort.

Aquest serà el quart curs que impartirà classes al Conservatori de Manresa. Quins valors transmet als seus alumnes?

El més important és que aprenguin a estimar la música. Quan els alumnes s'adonen de tot el que poden expressar amb la música és fantàstic. El primer és sentir-la i adonar-se que no es tracta només d'estudiar moltes hores. Encara que la base no sigui tan bona, el més important és arribar a connectar amb l'essència musical. Perquè, en realitat, el sentiment és el que va motivar el compositor a escriure l'obra.

Projectes futurs?

Aquest estiu hem engegat un petit festival de música de cambra a Matadepera anomenat Pòdium que ha anat molt bé. De cara al setembre, oferiré diversos concerts a duo amb amb el meu marit, Peter Schmidt, que és violoncel·lista, a Algèria i Alemanya.?