La carrera literària de Günter Grass -una sucessió d'èxits des d'El timbal de llauna (1959) fins al seu cicle autobiogràfic aparegut al seu segle XXI- va anar sempre acompanyada d'una voluntat d'intromissió política que fa de l'escriptor un intel·lectual incòmode per a molts. Considerat el més important escriptor en llengua alemanya de la postguerra i un referent polític al seu país, premi Nobel de literatura i Príncep d'Astúries de les Lletres, el 1999, Grass va morir ahir als 87 anys a Lübeck.

En la seva obra va encarnar com pocs, des dels seus primers poemes i obres de teatre fins a les seves darreres obres autobiogràfiques, les contradiccions de la història alemanya.

Amb una visió crítica sobre la reunificació alemanya, Grass havia definit alguna vegada d'"incòmoda pàtria" el seu país. Res estrany en un escriptor que des de l'inici de la seva carrera literària va tenir vocació de nedar contra corrent, de provocar el poder i de suscitar debats que sobrepassaven la dimensió literària.

Amb la seva primera novel·la, El timbal de llauna (1956), va ser acusat de pornògraf. Amb una de les darreres, la seva autobiografia Pelando la cebolla (2006), va desfermar un escàndol en revelar que als 17 anys havia format part d'una unitat de les SS. Les disputes de Grass van ser sempre viscerals i duradores, com demostra que durant tres dècades no fes declaracions al diari Bild i al grup Springer per la campanya que, en el seu moment, van fer contra l'escriptor Heinrich Böll en posar-lo sota sospita per còmplice de terrorisme. Llegendària va ser, també, la seva enemistat amb el més ferotge crític del país, Marcel Reich-Ranicki.

Grass es va posicionar a favor del Partit Socialdemòcrata (SPD) en temps del canceller Willy Brandt i, tot i que després se'n va allunyar, va donar suport a successives campanyes inclosa la que va portar Gerhard Schröder al poder (1998-2005). I al revés: va ser l'assot de les files conservadores, i en especial del canceller Helmut Kohl (1982-1998).